Dues imatges que han commogut les retines de ciutadans de mig món: la del “visca la Pepa” de Madrid, ocupada pels francesos (abans del 2 de maig) a la recerca de l’alcohol barat i de la festa de la que es veuen privats encara avui a França i la del concert del dissabte de Love of Lesbian celebrat al Palau Sant Jordi de Barcelona amb l’assistència de 5.000 persones i que ha estat l’enveja de tothom

Fa cosa de pocs dies vaig gaudir de la invitació a participar en un acte impulsat per la Cambra de Comerç de Barcelona, a la Llotja de Mar de la capital catalana. Els convidats pertanyíem, així a l’engròs, a diversos àmbits professionals que tenim el denominador comú d’aplegar gent en allò que fem. La majoria érem, doncs, organitzadors de fires i mercats, operadors turístics, i restauradors dels que es dedicaven a servir càterings i banquets abans de la pandèmia. L’acte, anomenat BacktoEvents, era una iniciativa per reactivar els esdeveniments presencials de manera segura i comptava, com a figures destacades, amb la presència de Mike Blackman, director executiu de la fira audiovisual ISE, que, a causa de la incertesa del moment, es va veure obligada a ajornar-la per al 2022 i a celebrar una trobada de caràcter reduït en les dates del mes de juny en què estava prevista la celebració a Fira de Barcelona; Blackman va destacar la pèrdua milionària que suposa, per a l’economia de la ciutat, la cancel·lació de fires com la que dirigeix així com els milers de llocs de treball que comporta. Els seus vaticinis van ser referendats, amb xifres a la mà, tant per la mateixa presidenta de la Cambra, Mònica Roca, com pel conseller delegat d’Event Management Institute, Raymond Torrents. En el vessant mèdic, la intervenció estel·lar va recaure en l’epidemiòleg Oriol Mitjà, conegut pel ressò i la influència que han tingut les seves opinions. El metge es va mostrar taxatiu a l’hora d’afirmar l’eficàcia dels tests d’antígens en la reducció de la transmissió. En representació de la restauració, i de forma particular, dels que es dediquen com ell al servei de càterings i banquets, va intervenir-hi el cuiner i empresari osonenc Nandu Jubany, que va parlar clar, com acostuma a fer-ho, reclamant a les autoritats l’establiment urgent dels protocols de seguretat sanitària que permetessin la represa d’activitats com la seva, que tant ell com una part important del sector manté suspesa des que van començar les restriccions ara ja fa més d’un any. L’acte esmentat pretenia ser en si mateix una mostra d’allò que ha de ser possible organitzar a diferents escales, sense que suposi posar en risc la salut de ningú. Érem al voltant de dos-cents. A l’entrada, de manera ben ordenada i sense major temps d’espera que el de la cua a la caixa del súper, rebies mascareta FFP2, gel hidroalcohòlic i tota la informació sobre el tests que, al cap de pocs minuts, el personal sanitari et faria a l’interior del recinte. Tot seguit, mentre la feies petar, calia esperar en un espai degudament habilitat (amb música clàssica en directe inclosa) fins que al cap de menys de mitja hora t’arribava al mòbil el missatge que et comunicava el resultat del test. En cas que fos negatiu, com va ser la tònica general, es procedia a entrar al recinte per iniciar l’acte, d’una organització i posada en escena impecables. Una pregunta unànime rondava, invariablement, pel cap dels assistents. Si aquella era la manera segura de celebrar un acte amb públic nombrós, per què el govern no dicta d’una vegada per totes uns protocols d’actuació que permetin treballar amb totes les precaucions que calguin? El revés de la pregunta porta, indefectiblement, a la incomprensió i l’emprenyada monumental que provoca que continuïn mantenint el sector en els llimbs. No seria més eficient i productiu ajudar directament a finançar el sobrecost de la seguretat sanitària en lloc de continuar mantenint tants negocis i tants treballadors aturats? Quin sentit té aquesta mena de mania persecutòria contra activitats que es poden pautar i controlar de manera tan efectiva com qualsevol de les que es fan ara mateix? Per acabar, dues imatges del passat cap de setmana que han commogut les retines de ciutadans de mig món. La primera, la del “visca la Pepa” de Madrid, ocupada pels francesos (abans del 2 de maig) a la recerca de l’alcohol barat i de la festa de la que es veuen privats encara avui a França. I la segona, la del concert del dissabte de Love of Lesbian celebrat al Palau Sant Jordi de Barcelona amb l’assistència de 5.000 persones i que ha estat l’enveja de tothom. D’aquesta última, la premsa internacional se n’ha fet ressò amb una valoració altament positiva en tots els aspectes. I Barcelona, que, en imatge, ha tornat a passar la mà per la cara a Madrid. Però com que la cosa no va d’imatge sinó d’economia i supervivència, de l’aparador no en podem viure. Els restauradors que no poden obrir els vespres o els que tenen els negocis a l’UCI necessiten peremptòriament mesures reals i no de cosmètica. Tant costa afrontar de cara la realitat en comptes d’amagar el cap sota l’ala? Quina creu!

El viacrucis del mal govern