El viatge
Un escriptor que pensa -n’hi ha que només escriuen- i que tot i ser jove s’ha fet gran explica que un dia va fer un conte d’advocats i advocades. L’advocat el descrivia com un home intel·ligent i l’advocada, com una dona amb una llarga cabellera i unes cames espectaculars. Ara, quan ho rellegeix, assegura que es tiraria pel celobert. És un exemple de com tenim d’incrustats alguns estereotips sobre les dones i les professions per dècades d’un discurs que com un xirimiri persistent sembla que no es nota però, al final, cala. Quan t’atures, t’adones que vas xop. Ara estem aquí: xops de prejudicis.
D’aquesta situació, en termes més acadèmics, se’n va parlar divendres passat a la gala Dones Inspiradores, organitzada per EL 9 NOU. La filòloga i editora Montse Ayats, la periodista Bea Doudou i l’experta en relacions internacionals Cristina Gallach van explicar les seves experiències. Una de les idees suggerents aparegudes a les converses és la d’aprendre a desaprendre. Sembla fàcil, però és difícil. Com es fa per creure’s que “això no és així” quan “això sempre ha estat així”? Aquest, canviar les preteses veritats absolutes respecte al rol de les dones a la societat, és un repte en majúscules.
M’agrada com ho explica Manuel Jabois, un periodista i escriptor que a més d’escriure pensa. Diu que la diana on cal apuntar és la del corrent de fons. La superfície, el que diem, es pot canviar fàcilment, però arribar a modificar el que pensem requereix temps. El que pensem s’explica per una cultura que històricament ha situat les dones en un segon pla. Això no vol dir que no s’hagi avançat. S’ha avançat. I molt. Avui, la presidenta del Casino de Vic és una dona, al capdavant de la Unió Europea hi ha una dona i la màxima autoritat del Comitè Olímpic Internacional també és una dona. Però queden espais per conquerir. Perquè, quan hi ha més dones en llocs de poder es fan polítiques diferents i les polítiques diferents donen resultats diferents. Aquest és un motor de canvi.
La idea, expressada per Cristina Gallach a la gala Dones Inspiradores, és atractiva perquè confia a la política la missió de transformar la realitat. Ja s’han complert 20 anys de la llei de violència de gènere, un innegable pas endavant impulsat des d’una majoria parlamentària progressista. Ara, però, emergeix una onada conservadora que nega realitats. Una: la violència de gènere és un invent ideològic. Aquesta idea creix entre els joves. O, més ben dit, entre una part dels joves. No els carreguem a tots un mort que només pertoca a uns quants.
Ara bé, que existeix un corrent subterrani disposat a destruir drets civils i negar llibertats individuals és un fet. L’escriptor Juan Gabriel Vázquez explica que, avui, la dreta extrema ho té més fàcil per divulgar el seu missatge. A la borsa de clics del món digital, en què cada vegada són més els que viuen dins un telèfon, les mentides cotitzen a l’alça i segresten el personal en universos imaginaris de por. Aquest és el caldo de cultiu perfecte per a la radicalització. Per què? Doncs perquè dibuixen un present fosc i un futur negre. Creen por. I amb por se solen prendre decisions equivocades. Per això, cada vegada són més els que estan disposats a renunciar a les pròpies llibertats i a callar quan es retallen les dels altres. I els altres tenen molts noms: els immigrants, els homosexuals o les dones. Aquesta és l’espiral diabòlica de la por.
Per això el feminisme, avui, és un escut. És una eina per reivindicar drets que el temps, a través del sentit comú, consolidarà. Ha passat amb el vot, amb els anticonceptius o amb el divorci. Aquests avenços en drets civils també van topar amb resistències. Cal continuar empenyent. Aquest és un viatge llarg. Però té un avantatge: no s’ha de comprar bitllet de tornada. Mai s’ha de desfer el camí dels drets assolits.