De segur que el papa, amb la seva presència al pais i sobretot amb la seva actitud de demanar perdó, ajudarà a guarir ferides. I és que, segons la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, van ser més de 150.000 nois i joves indígenes que passaren (i patiren abusos de tot tipus), per 139 internats del país, dels quals, uns cinquanta eren gestionats per institucions cristianes

Del 24 al 30 de juliol, el papa està fent el que els vaticanistes han qualificat com el seu viatge més difícil. El papa està visitant, en un viatge intens, el segon país més gran del món després de Rússia. És aquest un viatge històric, un “pelegrinatge penitencial”, com ha dit el papa, a una terra massacrada per una actuació cruel per part dels responsables d’alguns internats gestionats per institucions eclesials.

Aquest és el viatge d’un papa fràgil, que hem vist sovint en cadira de rodes (i potser, com han dit alguns, podria ser l’últim gran viatge del papa Bergoglio), amb una setmana plena d’actes i amb un recorregut de 19000 quilòmetres. Amb aquest 57è viatge apostòlic internacional, el papa haurà visitat 56 països des de l’inici del seu ministeri petrí i aquest viatge al Canadà serà el més llarg i el més allunyat de Roma.

El sentit i la raó d’aquest viatge del papa, el donava Francesc mateix en una piulada al seu twitter, abans de deixar Roma el diumenge passat, quan deia: “Benvolguts germans i germanes del Canadà: vinc a vosaltres per trobar-me amb els pobles indígenes. Espero amb la gràcia de Déu, que la meva peregrinació penitencial pugui contribuir al camí de reconciliació, ja començat”.

D’est a oest, de Roma al Canadà, i amb 85 anys llargs, el papa Francesc vol demanar perdó, perquè com ha dit ell mateix, “sento indignació i vergonya per l’abús que van patir els pobles indígenes en els internats catòlic per a nens i joves, des de finals del segle XIX a la dècada dels seixanta del segle XX”. Per això el papa ha dit que els seus discursos al Canadà, començaran i acabaran demanant perdó. És indignació i vergonya pel deplorable comportament d’homes d’Església, el que manifestà el papa en rebre al Vaticà, el mes d’abril passat, els representants dels pobles indígenes. El papa deia als indígenes: “Vull unir-me als meus germans bisbes canadencs per demanar perdó”, per la crueltat amb que foren arrancats de les seves famílies els nens, amb l’objectiu d’esborrar la cultura indígena, sense respectar els orígens i les arrels d’aquells nois que volien “reeducar”, i que van patir abusos físics i psíquics.  

Cal recordar que la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, creada al Canadà el 2015, per tal d’aclarir el genocidi que van patir els indígenes, exigia a l’Església una petició de perdó a les famílies de les víctimes.

De segur que el papa, amb la seva presència i sobretot amb la seva actitud de demanar perdó, ajudarà a guarir ferides. I és que, segons la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, van ser més de 150.000 nois i joves indígenes que passaren (i patiren abusos de tot tipus), per 139 internats del país, dels quals, uns cinquanta eren gestionats per institucions cristianes. Era en aquests internats, amb la mort d’almenys 4.000 nens, on l’estat (per tant, també ell és culpable), buscava, absurda i irracionalment, occidentalitzar els costums dels joves indígenes.

Com ha dit el cardenal Pietro Parolin, Secretari d’Estat del Vaticà, “el papa va al Canadà a abraçar les poblacions indígenes”. I és que, en un país ferit pels horrors del passat, el papa, com ha dit Parolin, “vol estar a prop dels qui sofreixen. No només vol dir paraules, sinó sobretot manifestar la seva proximitat. I per això vol tocar amb les seves pròpies mans el sofriment d’aquestes poblacions, pregar amb elles i fer-se pelegrí amb elles”.

Aquesta petició de perdó per part del papa, que es trobarà amb els representants dels pobles indígenes, és un primer pas simbòlic (no el final), en el camí de guarició i reconciliació pels errors del passat, en no saber l’Església evitar els abusos que van patir els indígenes en internats catòlics, en un procés d’assimilació forçosa a finals del segle XIX i part del segle XX , i en l’agressió que van sofrir els nens, separant-los cruelment de les seves famílies. El papa, humilment, vol demanar perdó per “la manera cruel” amb que l’Església catòlica col·laborà amb el govern canadenc, en la “colonització” i en el “desarrelament dels nens indígenes de les seves famílies”.

Crec que aquesta sincera i humil petició de perdó per part del papa pels errors del passat, és el que haurien de fer també els bisbes del País Valencià, que continuen menyspreant la nostra llengua i la nostra cultura, com l’Església del Canadà va menysprear els pobles indígenes. Al Seminari de València, en els anys quaranta, quan sentien parlar en valencià un seminarista, els formadors li donaven una pedra, que el noi portava a sobre i que havia de passar al seminarista que sentís parlar en valencià. Era una manera cruel i vergonyosa d’estigmatitzar el valencià, a més de ser també un càstig psíquic, amb l’objectiu (com en les poblacions indígenes del Canadà), d’arrancar cruelment la nostra cultura, que per als formadors del Seminari era una cultura prohibida i menyspreable. Encara avui, els Seminaris de València, de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant, continuen excloent el valencià de la formació dels seminaristes. I per això els cristians valencians esperem que els nostres bisbes demanin perdó pel tracte dels seus antecessors i d’ells mateixos, prohibint i excloent la nostra llengua de l’Església.