Per salvar la cohesió social, un repte majúscul, és capital la lluita contra la pobresa, però no només material, sinó també d’horitzons. Els joves han de poder veure llum al final del túnel

Quan anàvem a col·le, tots volíem ser el delegat. Qui obtenia el càrrec gaudia d’un petit privilegi: cada hora podia sortir dos minuts abans de l’aula amb la missió de fer repicar una campana amunt i avall del passadís. Era l’avís sonor del canvi de classe, però també una forma metafòrica de poder. Decidia poc, però mudava molt. Als ajuntaments, a la vista del que està passant aquests dies amb l'aprovació de les ordenances fiscals, es reprodueix l'esquema del delegat. Alcaldes i regidors d'Hisenda donen la cara per justificar puges de campionat, però els que tallen el bacallà són els interventors: impostos i taxes amunt. Un xut endavant per tenir garantida la pasta que permeti quadrar el pressupost del proper exercici. I qui dia passa any empeny. La immensa majoria dels discursos polítics són decebedors. Pures justificacions: la caixa està buida, s'han de mantenir serveis i, per tant, cal apujar els impostos. Aquesta lògica és anacrònica. El debat dels impostos, basat en posicions ideològiques inamovibles, hauria de variar. L'important no és tenir projectes, sinó un projecte. Un rumb de cap on es vol anar perquè, si no, les decisions es prenen observant l'escuma del riu, que és el més vistós, sense tenir en compte el corrent de fons, que és el més important. Per aquest motiu les agendes polítiques, com explica el filòsof Daniel Innerarity, queden atrapades en una contradicció: no identifiquen correctament les autèntiques prioritats dels nostres temps i, per això, les decisions, preses per fonamentar les polítiques d'avui, envelleixen quan topen amb els fets de demà. Caduquen de seguida perquè la societat avança, el món gira i canvien unes prioritats que ningú ha set capaç d'identificar perquè la política sempre mira amb les ulleres de prop. I, com si fos la roda del hàmster, es torna a començar. La política de la rotonda. Per escapar-se d'aquesta lògica el que caldria, més que entretenir-se a discutir si s'han d'apujar o no els impostos, és tenir una mirada llarga, escrutar el futur per divisar oportunitats i amenaces i, sobretot, identificar el corrent de fons que explica canvis socials. Preparar-se per aquests canvis, sovint ocults, seria tenir projecte i fer política. La resta, quadrar el pressupost per executar projectes, és fer de gestoria. Transitar per l’estret passadís que queda entre el que es pretén fer, el que legalment es pot realitzar i el que els calers permeten executar. Això es fa amb una fulla d'Excel. Per anar més enllà haurien de canviar les formes i les prioritats. Primer, perquè després de quatre dècades d'ajuntaments democràtics ja no es pot funcionar amb la lògica del 1979 en què tot estava per fer: masies sense aigua potable, carrers per asfaltar, enllumenat per encendre i serveis per desenvolupar. Avui gairebé està tot fet. Molta gent, ara, el que no vol és que no l'empipin. Per això, i portat l'argument a l'extrem de la caricatura, hi ha consultors en comunicació que aconsellen als polítics que si volen guanyar les eleccions no facin res. No fer res sempre és la millor manera de no moletar. Més enllà de la gràcia que pugui tenir l'argument el que cal, ara, és just el contrari: fer i fer molt, però amb un cop de volant per variar el focus de les pedres a les persones. Per salvar la cohesió social, un repte majúscul després de l'encadenament de crisis, és capital la lluita contra la pobresa, però no només material, sinó també d’horitzons. Els joves, els més castigats per la involució d'oportunitats, han de poder veure llum al final del túnel. Per aconsguir-ho, tornem a la mirada llarga i al corrent de fons: com ens escapem de les dificultats del present per construir les oportunitats del futur? A la resposta d’aquesta pregunta segur que s’hi pot arribar per més d’un camí i, per això, és saludable la pluralitat d'opcions polítiques als ajuntaments. Vist així, la competència no hauria de fer por a ningú. Ara bé, la incompetència sí. És un matís.

Per salvar la cohesió social, un repte majúscul, és capital la lluita contra la pobresa, però no només material, sinó també d’horitzons. Els joves han de poder veure llum al final del túnel

El xut endavant