Eleccions, enquestes i vot electrònic
D’aquí al 28 de maig, preparats per rebre allaus d’enquestes, poques amb dots d’endeví, a tenor de com adés i també probablement ara les esguerren un cop es té l’enquesta definitiva, el que diuen les urnes.
Normalment, es fan, si es fan, perquè és difícil comprovar les trucades, que qui contesti tingui uns perfils col·laboratius determinats que no tothom té, el nombre d’enquestats si és prou significatiu, etc., és a dir, si es fan o es publiquen dades mig cuinades és més amb l’ànim de marcar tendència i sobretot influir en ella que d’explicar la veritat.
Com a mostra humorística encertada, un celebrat capítol de la sèrie Sí, ministre, de Jonathan Lynn i Antony Jay, la preferida per la premier Margaret Thatcher, quan per capgirar una enquesta favorable als desitjos del ministre Hacker d’implantar de nou el servei militar, l’inefable alt funcionari Sir Humphrey Appleby dona una magistral classe al més bona fe Bernard de com es poden fer les enquestes per assolir els resultats esperats ni que siguin contraris. El començament del diàleg del Humphrey avui ja no seria acceptable per masclista, però als anys 80 encara hi havia diàlegs així: una guapa noia se li acosta, vostè vol donar bona impressió i li comença a preguntar: “El preocupen el gran nombre de joves sense feina?”.
“Sí”. “Creu que ha augmentat la criminalitat entre el jovent?”. “Sí”. “Creu que fa falta més disciplina en les nostres escoles?”. “Sí”. “El poble acceptaria una mica més d’autoritat i mà dura?”. “Sí”. “N’està segur?”. “Sí”. “Imposaria de nou el servei militar obligatori?”. “Sí”, respon Bernard astorat. Humphrey: “Ho veu, és fàcil que la gent digui el que volem escoltar”. Després només es publica la darrera pregunta i les respostes i ja ho tenim. I seguint amb la lliçó, Humphrey ensenya al Bernard com aconseguir el resultat invers. Ara la noia demana a l’enquestat: “El preocupa el perill d’una guerra?”. Sí”. “Li sembla una bogeria la cursa d’armaments?”. “Sí”. “Creu arriscat donar armes als joves i ensenyar-los a matar?”. “Sí”. “És injust obligar la gent a manipular armes?” “Sí”. “És contrari al servei militar obligatori?”. “Sí”. Resposta d’un confús Bernard al veure que en menys d’un minut canvia radicalment de parer. El capítol clou quan encarreguen l’enquesta que volen i tomben la política del ministre, que veu la seva enquesta favorable ara trasbalsada, acabant Humphrey sempre irònic dient: “Ministre, no són de fiar les enquestes d’opinió”.
Quan una realitat és trista, la millor defensa antropològica dels humans és reaccionar amb sentit de l’humor. Hi ha més sentit de l’humor actualment a Rússia i abans a l’Espanya franquista que en democràcies consolidades com Dinamarca. Tampoc els catalans estem faltats del sentit de l’humor aplicat a la política després de l’1-O.
Tornant a les eleccions, també sentirem a parlar de manera recurrent del famós vot electrònic. Només a parer meu, pot ser influït a haver començat a programar als anys 70 en els llenguatges Cobol i Basic, Déu ens guardi del vot electrònic, tant el presencial als col·legis electorals com després el que ens farien fer des de casa en pocs anys. Si cada dia més veiem com se’ns espia i manipula, el que es fa amb els programaris Pegasus, amb els ciberatacs, amb tots els seguiments dels mòbils que portem a sobre i els enregistraments facials amb càmeres arreu que ens segueixen si ens el deixem a casa, amb les estafes que ens fan i ens faran personalment els nous malfactors digitals. Qui pot refiar-se que el que es clica no ens manipuli? Que dins el programari, fet per un o pocs individus experts, no hi hagi una instrucció electrònica fàcil d’incorporar i amagar que indiqui que de cada 10 vots els parells vagin a un determinat partit, tant si coincideixen amb la voluntat del votant com sobretot si no?
En els negocis, tractes i tractats internacionals, hi ha la regla d’or de la negociació que diu que “qui té l’or fa les regles”, la qual cosa explica l’hegemonia dels EUA en temes de patents, de comerç internacional, de salvaguarda aferrissada del dòlar com a instrument de pagament de l’energia (es diu que la veritable raó de la guerra de l’Iraq que va acabar amb Saddam Hussein penjat va ser la seva anunciada pretensió de cobrar el seu petroli amb euros, més que la que fora un veritable tirà a l’estil dels saudites intocables). En el món digital, potser es pot dir o almenys malfiar que “qui escriu el programari és qui fixa com funciona”.
Deixem doncs de pensar o acceptar votar prement un botó. Mudats i clenxinats anem als col·legis electorals, agafem unes paperetes, posem-les solemnement dins un sobre i de cap al forat, perquè estarem segurs que a s’hora baixa, un cop tancades les urnes, els tres soferts ciutadans anònims de les taules els comptaran un per un, dos cops fins a quadrar, sempre davant d’un munt d’interventors, i al cap de dues hores com a molt, són uns cinc-cents o sis-cents vots, signaran les actes i còpies per a cada partit i per a EL 9 NOU i cap al jutjat, on si hi ha discrepàncies en pocs dies es resoldran també davant dels interessats. Aquesta mística de la democràcia no s’ha de perdre.
Si ho fem tot des de casa electrònicament o via els mòbils, sense sortir al carrer, a veure si d’aquí a poques dècades també els enterraments seran retransmesos pel mòbil als apuntats al grup de WhatsApp i prou, i nosaltres solets difunts en una petita sala i dins el taüt mentre soni sempre la mateixa cançoneta que ja no escoltarem anirem de pet cap al crematori, mentre el WhatsApp repeteix els mateixos condols enllaunats per als qui ens plorin.
Malgrat que hi hagi bicicletes elèctriques que ens ajudin, si per gaudir a peu o en bici de la natura per sort hem de sortir, millor ben d’hora, ben d’hora, i posar-nos-hi, no hem de deixar que d’altres gaudis o altres moments decisoris de les nostres vides algú els capbussi en una digitalització que ens pot acabar ofegant.