Èlia
Mariona Isern
Fa una mica més de tres anys, escrivia en aquest mateix diari sobre l’experiència de ser tieta. De tenir un nadó a la família després de molts anys sense veure’n cap i d’aquell sentiment que a poc a poc es va anar fent més gran. Ara, ho torno a ser per segona vegada i també us vull parlar de com canvia tot al teu voltant quan ets mare. Tot és més emocionant, més il·lusionant… i també molt més dur!
L’Èlia ha arribat a la família i, una vegada més, la vida ens torna a demostrar que és un autèntic miracle. M’he convertit en una d’aquelles mares que basa quasi la totalitat de les seves converses en la maternitat. També m’he adonat, i més que mai, del pas del temps. Recordo com la meva mare em deia fa anys que quan tingués fills m’adonaria de com de ràpid passa el temps. Com sempre, ha tingut tanta raó que no em puc creure que tingui una nena de quasi set mesos i una neboda que acaba d’arribar. És com si algú hagués mogut la broca del rellotge sense avisar-me.
I aquest pas del temps el que ha aconseguit és que ara aprofiti cada moment com si fos or. Les nenes de casa mai més tornaran a ser com ara. Arribarà un dia en què no les podrem aga-far a coll perquè els hi farà vergonya. Arribarà un dia que no ens podrem tirar al terra per jugar-hi perquè elles ja estaran en una altra etapa i no ens necessitaran tant com ara. Arribarà un dia que es faran grans.
He canviat les meves prioritats, ja no em compro roba per a mi i m’he convertit en la contradicció feta persona. A vegades, voldria tancar-me al lavabo per descansar encara que només fossin cinc minuts i quan m’allunyo de la meva filla una petita estona, ja l’enyoro. La maternitat et posa al teu lloc i fa que tot allò que creies segur, desaparegui, perquè n’arribin d’altres. Diferents. Sorprenents. Emocionants. I sabeu què? Aquesta revolució el que ha fet és sentir-me encara més lligada a la meva família. Abans ja ho estava molt, però ara té un altre sentit.
Que enmig d’una pandèmia i amb unes restriccions que se m’estan començant a fer eternes –a vosaltres no us passa?– arribin petites personetes a la família em sembla un dels millors aprenentatges. No sé si és el millor moment per portar criatures a aquest món, però alguna vegada hi ha hagut un bon moment per viure una experiència tan brutal? No ho crec.
És més, elles són les que ens fan evadir d’una situació desconcertant, estressant i cada vegada menys justa. Com escrivia fa tres anys, Èlia pot ser un nom qualsevol per a vosaltres. Però per a mi, ja no ho serà mai més.
Significarà la tendresa, les mans arrugadetes, el plor de nadó que és indescriptible, les nits sense dormir, la tornada als bolquers, a la roba minúscula i als còlics. Ella sempre serà això i, amb el pas dels mesos, serà altres coses. Perquè, com nosaltres, també evolucionarà i ho farà d’una forma tan ràpida que ni recordarem com és ara de petita i d’indefensa.
Hi ha aplicacions de mòbil per a infinitat de coses i no n’hi ha cap per guardar al nostre cervell com són de petits i tendres els nadons quan arriben a aquest món?