Tots rebem herències biològiques i estem contaminats d’herències culturals, i en tota transmissió sociocultural hi sol dominar una visió patriarcal i androcèntrica de la vida

Dir quelcom encertat sobre la construcció de gènere és complex. Ho és a nivell lingüístic! Una mirada als títols dels capítols –ja no dic al contingut!– de Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou (Eumo, 2021), coordinat per Carme Junyent, lingüista i especialista en llengües amenaçades, ja anuncia que la realitat social és tossuda. Diuen les autores: “Canviem el món i canviarà la llengua.” Efectivament, si canviem la manera de mirar les persones canviarà la manera d’entendre el gènere, el sexe i les formes de relació entre ambdós. No té sentit emprar un llenguatge inclusiu si la societat continua discriminant per qüestions de gènere. Ens eduquem en societat, ens formem en cadascun dels espais de relació: família, escola, ciutat, mitjans de comunicació i tota xarxa social activa al llarg de cada trajectòria vital. Tots rebem herències biològiques i estem contaminats d’herències culturals, i en tota transmissió sociocultural hi sol dominar una visió patriarcal i androcèntrica de la vida. Sí, avui encara és així! Seguim tenint una visió distorsionada d’ella i d’ell i ja no diguem de qui no entri en aquest binarisme clàssic! “Aquesta és poc femenina”, “aquest és poc masculí”, “aquesta/aquest no és ni carn ni peix” no són expressions arcaiques, hom les pot escoltar referint-se a l’aparença física d’una persona, només cal estar atent a converses informals. Dins els límits que ens imposa la natura, “som allò que desitgem ser” diu el principi d’autonomia i “fem allò que volem fer” invoca el de llibertat. Però la societat ofereix models prefabricats per gairebé tot i és difícil que un infant es faci a si mateix, i més en qüestions de sexe i gènere, d’acord amb els seus desigs i voluntats més íntims, allunyant-se, si cal, d’allò que és ben vist socialment. Si volem una educació que es fonamenti en els principis de llibertat, autonomia i responsabilitat personals no podem fabricar models de sexe o gènere que, lluny del rosa i blau, n’ofereixin per a tots els colors. Urgeixen formes de relació interpersonal allunyades de tot domini d’uns sobre els altres, sistemes de relació que no propiciïn preferències deformades per l’interès mercantil. I cal seguir preguntant-se cada dia: eduquem fent possible que infants i joves puguin viure la sexualitat triada o puguin conformar, lliurement, la seva orientació sexual?

Tots rebem herències biològiques i estem contaminats d’herències culturals, i en tota transmissió sociocultural hi sol dominar una visió patriarcal i androcèntrica de la vida

Ella, rosa; ell, blau (II)