Ara més que mai és important reivindicar l’artesania. Perquè l’artesania pot ser un contrapès molt valuós per fer front al món globalitzat i que tendeix a la homogeneïtat en què vivim

A mesura que la professió de cuiner ha anat adquirint el prestigi social i la projecció mediàtica de què gaudeix actualment, sentim sovint a dir que la cuina és un art i el cuiner un artista. Sense cap ànim d’atiar un debat com aquest ni de menystenir les habilitats artístiques de cap cuiner o cuinera, em fa l’efecte que una utilització poc apropiada de paraules que no diuen el que volen dir ha acabat provocant l’ús abusiu del qualificatiu d’artista a l’hora de parlar de la feina altament lloable dels professionals dels fogons que, en el fons, i justament gràcies a la seva professió, practiquen artesania i haurien de ser, merescudament i amb tota l’honra, considerats artesans. Ara més que mai és important reivindicar l’artesania. Perquè l’artesania pot ser un contrapès molt valuós per fer front al món globalitzat i que tendeix a la homogeneïtat en què vivim. Perquè l’artesania contribueix a crear cohesió social i personalitat als llocs on es practica. Perquè cada vegada que plega un sabater, una teixidora, un cisteller, una florista, una mocadera, una puntaire, un flequer o una formatgera, per dir-ne alguns, no és només un negoci que abaixa la persiana, sinó que s’estronca una transmissió de sabers; i quan es tracta d’oficis del gust, amb la seva desaparició, es perden també sabors. Hi va haver un temps en què l’artesania tenia un notable reconeixement a la societat, en què el Taller estava reconegut com un espai social. Una època en què els set gremis d’artesans de París tenien, fins i tot, gran poder. En el seu magnífic llibre El artesano (Anagrama), Richard Senett (professor del MITi del London School of Economics) defineix l’artesà com aquell que “s’enorgulleix del seu treball i s’hi compromet”. Una feina que es caracteritza “per les seves habilitats”, que representen “el repertori de procediments” amb una “constant interrelació entre coneixement tàctic i reflexiu”. Un treball que implica compromís i satisfacció per la feina ben feta. L’autor elogia en el seu assaig la mentalitat artesanal i l’economia fonamentada en el treball enfront del sistema dominant que només pensa en el capital i que esclafa i ofega l’artesà, quan, en realitat, la qualitat de la seva experiència és essencial. Apel·lant als orígens de l’artesania, l’autor recorda que les mans són l’eina bàsica de l’artesà. És aquesta manualitat, íntimament imbricada amb la vista i el cervell, el tret insubstituïble i diferencial de la feina artesanal. Més enllà de la imitació fidel, allò que enorgulleix i distingeix l’artesà és el desenvolupament de les seves habilitats i la indispensable evolució que han de seguir. El maneig destre de les eines, afavorint l’autocontrol, és senyal de civilització, mentre que la repetició procura estabilitat i control mental. Donat que no hi pot haver treball humà sense models, “és infinitament preferible que aquests models estiguin encarnats per persones”. Richard Sennettes remunta a la mitologia grega per presentar-nos Hefest, déu del foc i de la intel·ligència manual, lleig i esguerrat però orgullós del seu treball, com a prototipus de persona digna i garant de civilització. A través d’un exhaustiu repàs històric dels oficis i l’artesania, es fixa en el paper que va tenir l’artesà durant la Il·lustració, que el va agafar com a exemple d’autogovern (capacitat dels ciutadans per treballar col·lectivament en la solució dels problemes) i ciutadania, en el convenciment que aquell que sap fer, sap decidir. I arriba fins als nostres dies denunciant la “nova economia” basada en la desigualtat i el curt termini en què les empreses, lluny del treball cooperatiu, busquen joves amb noves qualificacions que cobrin menys i siguin passius. En aquest sentit, el llibre subratlla, també, que és la lentitud, el temps pausat del procés artesanal, que fa possible la reflexió i el coneixement profund, trets que xoquen frontalment amb el ritme frenètic de la nostra societat, que menysvalora la feina dels artesans. Tornant a la cuina, Sennett dedica un capítol titulat “La pularda de l’Albufera” a una cuinera estatunidenca anomenada Julia Child que va furor a la televisió als anys seixanta –abans que la cuina hi fos omnipresent– amb un programa anomenat The French Chef. La cuinera, formada a França, va crear un estil propi d’explicar plats i receptes de manera minuciosa i entretinguda, en els quals es podria entretenir estona llarga sobre el com tallar un tendó de pollastre, per posar èmfasi en el paper substancial del gest i la manualitat, i dels aspectes emocionals que comporten. L’autor, responent a la pregunta sobre la diferència entre artesania, o ofici, i art, diu que d’artistes n’hi ha pocs, mentre que seria desitjable que en tota classe de treballs hi haguessin artesans. I que en termes pràctics, no hi ha art sense artesania.

Ara més que mai és important reivindicar l’artesania. Perquè l’artesania pot ser un contrapès molt valuós per fer front al món globalitzat i que tendeix a la homogeneïtat en què vivim

Elogi de l’artesania