Hem anat acotant l'ús de l'espai públic: prohibint beure al carrer, jugar a pilota a les places... Les ordenances de civisme com a insecticida perfecte per a la cultura de carrer

Per a molts l’empalme de Roda de Ter no deixa de ser la rotonda per anar o cap a Manlleu o cap a l’Esquirol. El punt on el conductor posa rumb a un destí o un altre. Però per a d’altres l’empalme no és un punt d’entrada o de sortida: és el punt de trobada. Cada dia homes i dones, el 90% jubilats, seuen a tres o quatre bancs que hi ha allà en un horari que varia a cada estació de l’any. Sense un horari preestablert i sense haver-se’n avisat prèviament, s’asseuen allà. Xerren. Expliquen. Observen. Comenten. Conversen. Sense més. Veuen passar els cotxes, de la mateixa manera que els passa el temps. Amb calma i sense pressió. Un ritual pur de comunitat. Quan ho observo, sento certa enveja. Els tempos van a un ritme molt diferent del tragí del dia a dia de molts. Ningú mira el mòbil perquè segurament ni en tenen. No estan sobresaturats de canals, de missatges... i això em transporta en aquell període que un recorda amb la mirada innocent de nen, en què la gent treia cada vespre les cadires a la porta de casa “per prendre la fresca” i conversar amb els veïns. Una pràctica que els nous hàbits de consum i un urbanisme mal intencionat han posat a tocar de l’extinció. En alguns reductes que no concreto –per preservar-ne la litúrgia igual com cal fer amb qualsevol espècie en perill d’extinció– encara veig gent que a l’estiu treuen la cadira al carrer només pel plaer d’ocupar l’espai públic. De fer-se’l seu seu. Seure sense més. Sense haver de demanar una beguda, d’haver d’anar-hi per algun motiu concret. Aquest estiu, tot passejant pel País Valencià, on vaig veure que “prendre la fresca” es preserva molt més que aquí, vaig recordar unes paraules del llibre Les hores de Josep Pla que diu que “a l’estiu, la fresca es para en els pobles del nostre país al peu de la porta”. Cert que ho hem anat perdent perquè vivim nous temps. Uns nous temps en què hem perdut l’ús del carrer. Entre la mainada, la cultura infantil de carrer s’ha anat extingint. Cada cop costa més veure nens jugant a tota hora al carrer. Un determinat hàbit –molt marcat per l’urbanisme– ens educa ara a socialitzar-nos en interiors. La cantera de prendre la fresca doncs es va esfumant. La segona gran causa és fruit que l’espai públic s’ha anat mercantilitzant progressivament i que ha provocat la desaparició de la cultura adulta de carrer. La via pública és espai de molt trànsit de vehicles, de lloc per a terrasses de bars, per a contenidors de deixalles... per un urbanisme dur, poc agradable per seure i deixar passar el temps. En el cas dels pobles d’Osona no m’atreviria a dir que hem patit una privatització flagrant de l’espai públic, però sí que l’hem anat acotant d’una manera en què no ens sentim còmodes: prohibint beure al carrer, jugar a pilota a les places... Les ordenances de civisme com a insecticida perfecte per a la cultura de carrer. A tall il·lustratiu: recordeu quantes fogueres de Sant Joan, Sant Pere o Sant Isidre es feien fa només tres dècades al vostre poble? En trobaves a cada cantonada. Ara l’argumentari jurídic i la burocràcia les han reduït a elements testimonials. El teu carrer ja no és teu. És només el davant d’allà on dorms.

Hem anat acotant l'ús de l'espai públic: prohibint beure al carrer, jugar a pilota a les places... Les ordenances de civisme com a insecticida perfecte per a la cultura de carrer

Elogi de les coses simples