Els casos d'abusos sexuals sembren automàticament la llavor de la por i el dubte arreu

Un director i professor de l’Aula de Teatre de Lleida va abusar d’alumnes noies d’entre 14 i 18 anys al llarg de dues dècades. En un reportatge d’investigació del diari Ara, diferents víctimes detallaven el modus operandi d’aquest depredador repugnant, un altre professor còmplice i fins i tot un alumne imitador. Produeix molt de fàstic imaginar l’abús continuat sobre dues generacions de nenes i sobretot em deixa estupefacta que no sortís res a la llum fins al 2018, quan per força havia de ser un secret a veus. Vint anys! Això quantes adolescents poden ser? Quanta gent va mirar cap a una altra banda? Un silenci d’aquest calibre l’hem vist abans, en altres casos, dins de comunitats tancades i amb lideratges ferris. Aquí és terrible pensar que es tractava de lleure juvenil i que el professor era més carismàtic que autoritari. Promovia un ambient sexualitzat a les classes i manipulava les noies, menors, inexpertes i devotes aprenents d’actriu. L’escenari és un espai de gran vulnerabilitat. Comencen a ser legió els homes que amb algun pretext –sigui l’alliberament sexual, el mètode, el guió, un ascens professional o en nom de l’Art– han difuminat tramposament les barreres de l’abús i el consentiment. Però tornem al cas. Perquè quan apareixen als mitjans notícies així també ens obliguen a revisar el nostre passat individual. Va ocórrer res semblant als entorns on jo em movia? Em podria haver passat a mi als escoltes, a natació, a música, als castellers? Li podria passar a la meva filla? Què ho podria haver aturat. Com prevenim les víctimes potencials. Com impedim als agressors que actuïn. A cop calent, l’impacte dels casos d’abusos sembren automàticament la llavor de la por i el dubte arreu, a les altres aules de teatre però també entre les famílies de qualsevol ciutat que porten els seus fills a qualsevol activitat, al cau, a futbol, a piano o a catequesi. Per això aquestes notícies ens ressonen tant i poden modificar les nostres decisions de futur. Josep Maria Miró ho retratava molt bé a l’obra El principi d’Arquimedes. Plantejava una disjuntiva difícil de resoldre: com a societat, volem activar mecanismes de seguretat que impedeixin, per exemple, que els monitors i els seus alumnes tinguin cap contacte físic o en solitari per evitar els mals majors? O no volem renunciar a la tendresa i la proximitat i, per tant, acceptem el risc que hi hagi pomes podrides? Quan aterrem aquest dilema teòric en els nostres fills, sens dubte optem pel risc zero. Però, portat a l’extrem, el panorama és aterridor: volem que els nostres fills visquin en una societat alienada on l’afecte estigui proscrit?

Els casos d'abusos sexuals sembren automàticament la llavor de la por i el dubte arreu

Els abusos i la por