Els alcaldes Montanyà i Usart
Els primers alcaldes democràtics de Vic i Manlleu van ser, respectivament, Ramon Montanyà i Joan Usart, malgrat no haver nascut ni l’un a Vic, ni l’altre a Manlleu. Montanyà provenia de Prats de Lluçanès i Usart, de Sant Hipòlit de Voltregà. Aquelles eleccions municipals es van celebrar el 1979 i des d’aleshores s’han anat fent cada quatre anys, com un rellotge. Les properes seran el maig de l’any que ve. Els resultats d’aleshores van causar sorpresa. Montanyà amb Convergència i Unió va empatar amb la coalició d’esquerres, que semblava favorita, i es va endur l’alcaldia, i Usart, amb una llista que agrupava convergents i membres d’ERC, va treure majoria absoluta enfront del PSC-PSUC. Tots dos van tornar a guanyar al cap de quatre anys i Usart encara va governar vuit anys més.
Montanyà era un home inquiet. Cultivava la pintura a la qual dedicava les estones que podia. Aquesta era part de l’expressió de la seva ànima d’artista. Tenia una idea de ciutat. Va imaginar un Vic modèlic sota la inspiració de les urbs renaixentistes italianes on va viatjar acompanyat de tècnics i assessors. Amb EL 9 NOU hi havia certa tibantor. Montanyà no era gens fotogènic i tenia un mirar guenyo que era difícil de dissimular. Un ull aquí i un altre allà. La gent del seu entorn solia protestar per les fotos que publicàvem perquè semblava que ho fèiem expressament. La veritat és que era difícil trobar-ne una que fos potable.
A Jordi Pujol li passava una cosa semblant. Feia tantes ganyotes amb els seus tics que no quedava bé en cap foto. Quan era propietari d’El Correo Catalán un dia es va presentar a l’arxiu fotogràfic de la redacció i va demanar la carpeta de les seves fotos. Les va anar estenent sobre la taula tot dient “aquesta sí, però aquestes no”. Jo vaig establir una bona relació personal amb Montanyà, potser per contrarestar la posició del setmanari respecte a ell. Quan ja no era alcalde em va convidar un dia a dinar i vam rememorar aquells anys. La petja que va deixar a Vic encara és prou visible.
Usart era tota una altra cosa. Feia la impressió d’un home fred, no tan sensible. També tenia una vena artística però més amagada: tocava el piano, com ara toca l’orgue a la parròquia de Manlleu. La seva acció municipal, tot i els 16 anys que va ocupar l’alcaldia, no es va començar a fer visible fins al final de la seva actuació. Malgrat això, va deixar un llegat discret. Tenia un passat religiós i això es reflectia en l’oratòria. Al final d’un acte públic, davant qualsevol auditori o quan intervenia en la cerimònia del ple municipal mostrava facilitat de paraula, acompanyada d’una estricta gestualitat. Per això en l’època de l’Assemblea de Catalunya feia de moderador.
Intentava prendre les decisions per consens però el cap de l’oposició, Josep Manzano, no li va posar gens fàcil. Sempre contestava les preguntes dels periodistes, tot i que amb certa ambigüitat. Ara, quan coincidim, només fa que recordar-me la duresa amb què el criticàvem des de la premsa. Mentre que Montanyà era apassionat i incisiu, una mica desmanegat, Usart exhibia un bon físic, alt i hieràtic, pulcre i ben vestit.