Canviar el món també consisteix a regalar temps, atenció, afecte i oportunitats a qui més ho necessita

En Nil, l’Oriol, l’Adri, en Marc, en Biel i la Sandra són sis joves campdevanolencs que passen de la vintena, i que diumenge passat van omplir el centre cívic de Campdevànol, i no només de gent, sinó també d’esperança. Pot sonar cursi el que dic, però m’explico: hi van presentar un documental que recollia la seva experiència, després d’organitzar un campus de bàsquet per a nens i nenes al barri de Moravia de la ciutat de Medellín, a Colòmbia. Un barri que ha estat construït, literalment, sobre un dels abocadors de deixalles més gran del país (feia 30 metres d’alçada i tenia set hectàrees), on regna la pobresa i la desigualtat. L’ovació que es van emportar va deixar testimoni de l’orgull que senten els veïns i veïnes per uns joves que, massa sovint, són posats en el mateix sac que tota una generació sobre la qual recauen tota mena de prejudicis. Fa dos anys, Nil Bartés, l’ànima del projecte, va arribar a Moravia a través d’un programa de pràctiques universitàries. El que hi va trobar el va impactar, i no només per la pobresa sinó per l’alegria, la vitalitat i la facilitat de somriure d’unes persones que pràcticament no tenen res. Això hauria pogut quedar en una anècdota vital més, d’aquelles que s’expliquen als amics en tornar a casa. Però no va ser així. L’hivern passat hi va tornar i no ho va fer sol. Es va emportar el seu grup d’amics, va buscar patrocinadors de sota les pedres, i va plantar-se a Moravia altra vegada, aquesta vegada per reproduir el campus de bàsquet que fa anys organitza conjuntament amb el Club Bàsquet Campdevànol cada estiu. El resultat es va poder veure diumenge al centre cívic, on l’emoció dels integrants del Proyecto Moravia i del públic assistent va estar a flor de pell. Les imatges i les paraules d’alguns de la cinquantena de nens i joves que van participar en el campus de Colòmbia donaven sentit a la iniciativa: “Vinc aquí i em distrec; no penso en els problemes de casa.” I és que potser sense saber-ho, els sis campdevanolencs es van convertir en un espai segur. Un refugi. Un lloc on, durant uns dies, aquells nens i nenes van poder ser simplement això, nens i nenes, i deixar enrere les tensions que formen part del seu dia a dia. D’aquesta iniciativa ja n’ha sortit un equip de bàsquet i també la idea de crear un club al barri. En Nil, però, assegura que el projecte encara no ha acabat: “Hi tornarem.” En un món que no sempre ofereix gaires oportunitats als joves, que sovint acaben pagant les conseqüències de decisions que no han pres i de la nostra incapacitat per afrontar determinats reptes com a societat, no puc amagar que emociona veure el compromís, la iniciativa, la solidaritat i, en definitiva, el bon cor d’un grup de joves. Sense cap altre recurs que les ganes d’ajudar, es van plantar a Colòmbia per intentar fer una mica més amable la vida de nens i nenes que han crescut en unes condicions molt difícils. Oblidem massa sovint que canviar el món no sempre significa construir grans infraestructures o mobilitzar milions d’euros. De vegades consisteix simplement a regalar temps, atenció, afecte i oportunitats a qui més ho necessita. I ells ho han entès perfectament. També és habitual sentir que els joves són cada vegada més egoistes, més individualistes o que només els interessa el mòbil que porten permanentment a la mà. Un relat tan vell com la creença que els joves d’avui són pitjors que els d’abans. Però projectes com el de Moravia ens recorden fins a quin punt és perillós generalitzar. En Nil, l’Oriol, l’Adri, en Marc, en Biel i la Sandra són aquests altres joves dels quals es parla menys. I, afortunadament, com ells n’hi ha molts.

Canviar el món també consisteix a regalar temps, atenció, afecte i oportunitats a qui més ho necessita

Els altres joves