Els bisbes alemanys i els xilens demanen perdó
El maig de 2020 els bisbes alemanys donaren a conèixer un document amb motiu dels 75 anys del final de la Segona Guerra Mundial, sobre el paper que tingué la jerarquia de l’Església alemanya durant el nazisme. Aquell document va ser un “mea culpa” de l’episcopat alemany, per l’actuació covarda i vergonyant dels seus predecessors durant el règim nacionalsocialista. El text afirmava que 75 anys abans, “els bisbes no s’oposaren a la guerra amb un “no” clar, sinó que es van fer còmplices de la guerra”, com passà amb la jerarquia de l’estat espanyol, que recolzà l’alçament franquista amb l’anomenada “Cruzada”. Per això l’episcopat alemany va admetre la seva culpa pel seu recolzament, o com a mínim pel seu silenci davant les atrocitats de Hitler.
Aquest valent reconeixement de culpa per part de l’episcopat alemany, recorda que “tant el setembre de 1939 com després, els bisbes alemanys no protestaren obertament contra la guerra d’extermini nacionalsocialista”. Aquest document, de 23 pàgines, titulat, “Les paraules dels bisbes alemanys per al 75 aniversari del final de la Segona Guerra Mundial”, admetia que la jerarquia alemanya a penes reaccionà davant “els escandalosos crims contra aquells que van ser discriminats i perseguits com a estrangers, especialment els jueus”.
Aquest text, que va ser presentat pel president de l’episcopat alemany, Georg Bätzing, admet “un buit en la memòria i en el reconeixement” de les víctimes del nazisme per part de l’episcopat alemany. Bätzing reconeixia que el 8 de maig de 1945 va ser un dia de rendició (tot i que ara és un símbol de l’alliberament), ja que els alemanys van començar a sofrir les conseqüències de la guerra i de la fam.
En aquest document, els bisbes alemanys reconeixien sentir-se “avergonyits” per les actuacions dels seus predecessors. L’informe afirmava que després de l’atac a Polònia, començà una “guerra d’extermini” ideològica, amb innombrables crims, deportacions i assassinats dels intel·lectuals polonesos, inclòs el clergat catòlic. Els bisbes alemanys recordaven que amb la invasió de Polònia (contraria al dret internacional), els bisbes es van preguntar com havien de reaccionar davant la guerra, però sense que feren cap protesta contra Hitler. Per això aquest document recorda, entre les accions vergonyants dels bisbes alemanys, que després de l’ocupació nazi de França, totes les campanes catòliques voltejaren en el Reich, en senyal de victòria. Un altre fet infame de la jerarquia alemanya, com reconeix aquest document, va ser anomenar “creuada contra el bolxevisme impiu”, l’atac del Reich a la Unió Soviètica, cosa que (com passà després a l’estat espanyol), va fer que aquest atac tinguera una justificació religiosa, en una contesa que només va ser una guerra cruel.
Com reconeix aquest document, els bisbes alemanys no van tenir en compte el sofriment de tots els qui patiren l’horror del nazisme, ja que no hi hagué cap protesta oberta de l’episcopat alemany contra la guerra i contra els crims monstruosos, especialment els perpetrats contra els jueus.
El text d’aquest document acabava reconeixent que durant el nazisme, els bisbes alemanys, i no tots, només s’atreviren a condemnar els actes d’eutanàsia contra els discapacitats, però no qüestionaren la brutalitat de Hitler i les seues pràctiques d’extermini. Per això aquest document acabava reconeixent que els bisbes alemanys, “hui estem tristos i avergonyits de mirar les víctimes”. A més, com deia l’episcopat alemany en aquest informe, ha estat particularment vergonyós que durant molt de temps, no s’haja prestat suficient atenció al sofriment dels qui patiren l’horror nazi.
També, el 21 de juliol passat, a prop del 50è aniversari del cop d’estat perpetrat pel dictador Pinochet, el cardenal Celestino Alós, president de l’episcopat xilè demanà perdó “pel que havíem d’haver fet i no férem”. Per això els bisbes xilens pregaren per la pau i la reconciliació en una missa per la Pàtria, recordant el colp d’estat perpetrat per Pinochet, ara fa cinquanta anys. El cardenal Alós afirmà que “molts bisbes, sacerdots, religiosos i laics, pregaren i donaren ajuda a víctimes que caigueren en la pobresa”, tot fent costat als oprimits. Però el cardenal Alós continuava així: “Vam poder fer més? Ho vam poder fer millor?”. Per això el cardenal Alós demanà “perdó pel que férem malament i per haver callat, quan hauríem d’haver parlat o quan vam parlar malament, jutjant i condemnant”. Amb valentia, el cardenal xilè denuncià els fets horrorosos de la dictadura com “treure la vida o treure la dignitat amb la tortura, la degradació, el desterrament”. Per això Alós pregava així: “Vos demanem perdó, Senyor, pels nostres pecats”.
Conscient que els bisbes han de ser portadors de “l’Evangeli del perdó i la reconciliació”, Alós reconeixia que, davant el mal comès pels bisbes que sintonitzaren amb la dictadura, ara “això exigeix penediment i desig de reparar el mal comès”. El bisbe Alós, que deia que “el nostre pecat és gran, les pàgines són negres”, en relació a l’episcopat que no denuncià el colp d’estat, afirmà que “aquells que tenen informació sobre els fets d’aquell colp d’estat i de les víctimes, ho facen saber, perquè és el camí i la manera per alleujar el sofriment de molta gent”.
Encara més: una nota de la Conferència Episcopal Xilena, afirma que “l’11 de setembre de 1973 constitueix un moment dolorós i dramàtic de la nostra història” i per això els bisbes xilens demanen la defensa i el respecte “dels Drets Humans, com a base de la nostra convivència” (Religión Digital, 27 de juliol de 2023).
També, en l’escaiença del 50è aniversari del colp d’estat de Xile, el bisbe de Punta Arenas, Óscar Blanco, ha escrit la seua primera Carta Pastoral, on aquest bisbe reivindica la memòria, que “és una exigència de la nostra vida com a poble”, per així “continuar construint una pàtria que ens ompli d’un orgull sa, una pàtria bona per a tothom” (Religión Digital, 10 d’agost de 2023). En la seua Carta Pastoral, titulada “Memòria i Futur”, el bisbe Blanco demana “retrobar formes de convivència democràtiques, de justícia i reparació a les víctimes” d’aquell cruel colp d’estat perpetrat per Pinochet. Per això el bisbe Blanco afirma que “l’ànima de Xile porta una ferida que continua sagnant”. El bisbe Óscar continua així: “Com a poble tenim el deure de fer memòria, com una exigència de respecte, justícia i reparació davant el sofriment de les víctimes directes del colp d’estat i de les sues famílies”. I és que com afirma aquest bisbe xilè, “molts compatriotes nostres moriren i altres continuen desapareguts” (com a les fosses comunes a l’estat espanyol o a les cunetes de les carreteres), “molts patiren tortura i exili per les seues idees polítiques, a més de violacions dels Drets Humans”.
El bisbe Óscar Blanco, amb valentia, demana que “mai més la passivitat o indiferència davant les injustícies i la corrupció” torne a repetir-se i per això exhorta els cristians de Punta Arenas a comprometre’s per “una honesta recerca de la justícia social per als més pobres i vulnerables de la societat”. a més en aquesta Carta Pastoral, el bisbe Blanco diu que “és necessari explicar a les noves generacions que la possibilitat d’acabar amb la injustícia social, depèn de què visquem en condicions de llibertat”.
També el bisbe xilè de la diòcesi d’Iquique, Isauro Covili, ha afirmat recentment: “Fer memòria dels 50 anys del cop d’estat ha de ser un aprenentatge perquè no torni a passar en el futur”. I encara afegia el bisbe Covili: “La dictadura va ser tan dolorosa que tot fent memòria, ens reafirmem en la defensa de la vida que l’Església xilena va fer en el seu moment, liderada per pastors que realment eren homes de Déu i profetes. En el seu moment, ells saberen cuidar, jugar-se-la i tenir una veu profètica”. Quina diferència amb els bisbes que recolzaren (a excepció de Vidal i Barraquer), la dictadura de Franco.
Aquest text valent dels bisbes alemanys, de fa uns anys, l’homilia del cardenal Alós, la nota de la Conferència Episcopal Xilena, les declaracions del bisbe d’Iquique i la Carta Pastoral del bisbe de Punta Arenas, Óscar Blanco, ens mostren que només el reconeixement de la culpa (i no el silenci covard), ajuda a cicatritzar les ferides obertes pels crims monstruosos del nazisme i del pinoxetisme. Per això els bisbes espanyols haurien de publicar un text demanant perdó pel suport de la jerarquia espanyola al colp d’estat del 1936 i pel recolzament de la majoria dels bisbes espanyols al franquisme. Alguns bisbes espanyols haurien de recordar les assenyades paraules de l’escriptor i novel·lista Charles Dickens: “Mai no és tard per al penediment i la reparació”.