Els bons
A les pel·lícules acostumen a guanyar els bons; a la vida real això no passa sempre. La imatge de Rodri Hernández recollint la Pilota d’Or ens reconcilia a tots plegats amb aquesta cara amable. El migcampista del Manchester City representa el triomf del jugador que s’autodefineix com a normal, amb valors, que estudia, que intenta fer les coses bé i no es fixa en els estereotips.
Ell, com Iniesta –l’antigalàctic, el tímid, el discret, el que no porta tatuatges i el que sempre pensa en la família i els amics–, demostra que es pot arribar a dalt de tot intentant ser així, una persona normal. Migcampistes tots dos, saben que el futbol és un joc col·lectiu on és més important fer brillar els companys que fer-ho un mateix. Ara que fins i tot els polítics veuen superada la persona per part del personatge, són l’antítesi del jugador prepotent, provocador, superb i buscabregues. Aquell que es creu estrella i que si no guanya ell ni tan sols es presenta per felicitar el rival.
Sabent que els futbolistes són exemple per a molts nens i joves –només cal veure un partit de futbol base per comprovar com copien la forma de celebrar els gols dels seus ídols, com porten la samarreta o com reaccionen després d’una falta– és important que vegin que els triomfadors són els Rodri, els Iniesta, els Messi i els Guardiola, i no els Vinicius o els Mourinho. Del futbol també se’n poden aprendre coses. De fet, Arrigo Sacchi ja va dir que el futbol és la cosa més important de les coses menys importants.