L'esforç per agradar als altres és esgotador; amb els amics de veritat, en canvi, no cal demostrar res

Avancem esbarriats per tardes plujoses i avingudes pomposes d’una ciutat europea. No cal que ens diguem res, tot i que la majoria de vegades trobem què explicar-nos. Tampoc no portem guia, ni tenim destí concret, ja ho anirem trobant. Ara l’una pregunta qui sap què és aquest edifici, ara l’altre canta Le metec a ple pulmó. Visitem museus atapeïts i ens perdem en algun punt entre Van Goghs i Degas perquè cadascú vol fer la ruta al seu aire; ja sabem que ens trobarem més endavant, en algun lloc, per aquí. Aquesta petita colla caminant per la vida, de costat, acompanyant-se, és una imatge evocadora de la veritable amistat. L’amistat comparteix amb la família i la parella que és una relació en què compta tant o més el passat que el present. Amb els amics ens hi relacionem amb tota la motxilla d’experiències que hem compartit al llarg dels anys. Totes les Laures que he estat apareixen quan em retrobo amb els amics de fa 25 anys: ells en coneixen moltes. Que la gent de qui t’envoltes sàpiga com ets realment i que et valorin quan ets Clark Kent i no Superman, és una sensació de benestar molt plaent, diria fins i tot de felicitat. L’esforç social per agradar als altres s’ha tornat un imperatiu esgotador. Amb els amics de veritat no cal demostrar res. Em trobo un parell de llibres (un conte d’Elefants de Toni Güell i l’últim assaig de Marina Garcés) que coincideixen a remarcar que l’amistat és l’únic pacte que no segella cap codi civil ni cap sagrament. No té normes socials fixes, totes són vàlides si funcionen. “És una expansió sentimental que, almenys aparentment, ningú ens exigia”, escriu Güell. Potser per això els amics han de tenir la sensació de llibertat. No se n’espera el mateix grau de compromís que amb d’altres relacions d’amor. Els bons amics ens els mirem amb admiració: ens agraden i necessitem seguir agradant-los perquè no ens deixin per altres coneixences més atractives o més freqüents –la por d’acabar sols és un gran motor per fer qualsevol cosa–. I, en canvi, Marina Garcés defensa que l’amistat no pot ser l’antídot contra la soledat ni un reducte de bondat: “L’amistat té a veure amb anar més enllà dels límits, anar més enllà d’allò que coneixem i d’aquells que ja sabem qui són”. Per això és bonic créixer al costat dels amics de sempre, separar-te’n per fer el teu camí i retrobar-t’hi, si us continueu agradant, i que les Laures d’avui i de demà redescobreixin aquells amics que també ja són altres persones, cada dia més diferents de tu. No hi ha res com els amics que et plantegen nous desafiaments, et qüestionen les conviccions i et descobreixen noves maneres de viure. Els bons amics acompanyen i fan créixer.