Fa mesos vaig publicar en aquestes mateixes pàgines un article sobre la greu situació en què ens havien deixat els […]

Fa mesos vaig publicar en aquestes mateixes pàgines un article sobre la greu situació en què ens havien deixat els bancs. Ja no parlo de les caixes d’estalvis, que fa anys van desaparèixer amb una rapidesa mai imaginada. El resultat: centenars de pobles sense cap servei bancari. Ni d’oficina, ni tan sols de caixer automàtic. No suposàvem un gran negoci, per tant, adeu-siau, ja us espavilareu! Recordo algunes dades per a aquelles persones que no les tinguin al cap. En 14 anys, Catalunya ha perdut 5.961 oficines bancàries. En teníem 8.155 l’any 2008 i vam quedar en només 2.194 l’any 2022. Resultat de tot aquest replegament: 503 pobles no tenen ni oficina ni caixer automàtic. De fet, quan es tancava oficina desapareixia el caixer. Impossible negociar perquè tots els bancs s’havien posat d’acord per no cedir ni fer cap excepció. S’ha de reconèixer que de sensibilitat i servei a la ciutadania no n’han tingut mai, però encara menys en els darrers temps, en què a poc a poc, però de manera continuada, ens vam anar convertint d’usuaris a súbdits, als quals se’ns podia imposar qualsevol canvi, qualsevol pagament de servei, qualsevol reducció d’atenció fins arribar a la mínima expressió. Si haguéssim de posar nota, cap arribaria a l’aprovat. Però bé, molts alcaldes, juntament amb tota mena d’entitats i moviments ciutadans, vam reclamar trobar alguna solució al fet de quedar suspesos d’un servei bàsic com aquest. La proposta de molts alcaldes era, com a mínim, disposar d’un caixer automàtic i estàvem d’acord, una vegada més, a fer un esforç per facilitar aquesta instal·lació. He de dir que l’intent d’exigir als bancs posar un caixer havia fracassat anteriorment. Res de res. Cap voluntat de resoldre la situació. Doncs bé, vam posar la mirada cap a la Diputació de Barcelona, per una banda, i cap a la Generalitat, d’una altra. La possibilitat de recuperar el caixer era el que ens movia a tots els alcaldes i al principi semblava que la cosa aniria cap aquí, però quan ja estàvem buscant el millor espai possible se’ns digué que no podia ser, per complex i car. Calia buscar una altra via. I la via proposada era copiar el sistema de Bibliobús. És a dir, crear un servei de caixer mòbil que anés pels pobles oferint aquest servei. D’aquesta manera va néixer el servei de la Diputació de Barcelona que va adjudicar a l’empresa Prosegur per un import de 179.450 euros/any. El servei arriba a 96 municipis de la província de menys de 5.000 habitants, a raó d’un dia al mes, en els més petits de 1.000, i de dos dies, els que es troben entre 1.000 i 5.000. Mentrestant, la Generalitat, molt més lenta, posava en marxa un servei similar per a tot el país que comprèn portar el caixer a 503 municipis. Es va adjudicar el servei a CaixaBank i a Caixa d’Enginyers per un import de 909.960 euros/any per dos anys. Quan acabi aquesta adjudicació caldrà fer balanç i estudiar si es prorroga, es canvia o s’anul·la. També, en aquest cas, els pobles reben el vehicle un o dos cops al mes en funció de la grandària i el poden fer servir poc més d’una hora. La principal via per avisar els veïns són els cartells que els ajuntaments pengen en llocs estratègics del poble o mitjançant missatges als telèfons mòbils, i, per descomptat, als webs municipals. En aquests mesos de funcionament, què en podem dir? Doncs, en primer lloc, que fou un desastre permetre el tancament de tantes i tantes oficines bancàries fins al punt de deixar desmantellat tot el país. Es podia comprendre la reducció de dies i hores de servei a la vista de la implantació de les noves tecnologies, però deixar sense cap mena de servei 503 municipis dels 947 que té Catalunya va ser un desastre. I ni tan sols disposar d’un caixer, una altra mostra d’abandonament del món rural. Consultats un grapat d’alcaldes i d’usuaris, què pensen d’aquest servei substitutiu? D’entrada, la bona voluntat de les institucions implicades. No sempre hi ha resposta a peticions municipals. Tot seguit, poc pràctic i/o insuficient perquè no es pot actuar de manera universal per treure diners i fer altres operacions de tota mena. I enrevessat pel que fa a calendari i horaris, perquè toca estar atent als dies concrets, a una hora molt determinada, amb un temps molt limitat, per operar. Si mirem la composició i distribució de cada poble és evident que per a qui viu a pagès agafar el cotxe per anar al poble, no poder fer tot el que convindria fer i tenir una finestra d’activitat molt limitada suposa deixar-ho córrer i buscar algú que et porti a la capital. I, de fet, es torna a donar una dualitat de servei en el cas de la província de Barcelona, de la qual no gaudeixen les altres tres províncies, Girona, Lleida i Tarragona, on només tenen el servei de caixer mòbil contractat per la Generalitat i no un altre de la seva diputació. En fi, que millor això que res, però continuo pensant que la proposta d’instal·lar un caixer automàtic en un espai municipal era la millor, encara que de nou anava sobre les espatlles (o les arques) dels ajuntaments. De fet, els costos haurien de ser imputats als bancs, que, al cap i a la fi, sempre són els beneficiaris. Però bé, a hores d’ara toca també agrair la sensibilitat de les dues institucions superiors, Diputació de Barcelona i Generalitat, per posar en marxa un servei que caldrà avaluar d’aquí a un any per veure si cal mantenir-lo en els termes que ara dona el servei o s’ha de modificar en funció de les crítiques i propostes rebudes. I finalment, en funció de tot això, tirar endavant alguna altra alternativa que permeti un millor i més intens i extens servei. En tornarem a parlar d’aquí a uns mesos.

Fa mesos vaig publicar en aquestes mateixes pàgines un article sobre la greu situació en què ens havien deixat els […]

Els caixers mòbils