De petits era habitual, un cop a l’any, anar a Montserrat com deien els grans “a adorar!”

Al monestir de Montserrat hi ha un joc de campanes molt ben instal·lades i conjuntades i quan toquen totes impressiona, creant uns sons variats però ordenats i ben afinats dins l’escala musical. Aquesta sonoritat que ressona per les muntanyes i segons el vent se sent des de lluny estant, aboca a la concentració o a la crida de la cerimònia que toca. El motiu pot ser l’ofici de laudes, la missa conventual, la salve del migdia o l’ofici de vespres. A part de les hores silencioses de matines i completes, i les hores dites menors pròpies dels monestirs: prima, tèrcia, sexta i nona, un horari totalment medieval que s’ha hagut d’adaptar al tragí del nostre temps. Abans, les campanes eren tocades a mà i perquè sonessin havien de ser uns quants ben fornits i guiats per un que tingués ofici de campaner i sabés els tocs de defunció, bateig, festa, pedra, inundació i temporals de tota mena. Avisaven de foc a la muntanya, terratrèmols, guerra, invasions, ocupacions i robatoris. Per la Guerra del Francès les campanes no van parar d’alertar a tothom, abans que les tropes arribessin al monestir amb molta hostilitat, destrucció i l’apropiació de tot el que tingués valor. Van calar foc a una part de l’edifici i a valuoses col·leccions de llibres antics, amb contínues vexacions i humiliacions dels soldats que cercaven el trofeu més cobejat: volien cisar, o més ben dit, ens volien fotre la imatge! De petits era habitual, un cop a l’any, anar a Montserrat com deien els grans “a adorar!”. Era un dia feliç tot i l’inconvenient d’aquelles carreteres plenes de revolts, sots, i amb les finestres de l’autocar mig obertes i el tub d’escapament emetent uns gasos que marejaven el passatge. A dalt tot s’arreglava amb unes gotes d’aigua del Carme i una refrescada a la font. El primer era anar a escoltar el cant de l’escolania, després pujar al cambril, dinar de carmanyola en un recer de la muntanya, comprar algun record i corrents cap a l’autocar de tornada. Baixàvem plens d’energia entonant el Virolai fins que el responsable de l’excursió agafava el micròfon i admetia preguntes sobre Montserrat, contestant-les com podia. Jo sempre demanava el mateix: “Per què li diuen Moreneta?” Animat pels traguinyols del vi de dinar em va contestar: “Cordons! Cada any fas la mateixa pregunta. És culpa dels fums dels ciris que durant segles han cremat davant seu.” Vaig haver de fer-me gran per esbrinar les diverses teories sobre la negror de la nostra patrona i parar-me a reflexionar cada vegada que cantava la cançó: “Moreneta en sou, és que el sol us toca, és que us toca el sol, el sol de la Glòria. Moreneta en sou, Moreneta i rossa.” De fet, Jacint Verdaguer en els seus magnífics poemes i virolais montserratins va popularitzar el nom de “Moreneta”, tot i que segles abans diversos escrits ja parlen de la imatge i sempre referint-se al vers del Càntic dels càntics “Nigra sum sed formosa” (Soc negra, però bonica). És una talla bellament decorada i policromada en una posició hieràtica com totes les imatges romàniques. És fusta d’àlber, tova i fàcil de modelar. Asseguda i la mirada frontal en posició: “de Majestat” o “Sedes Sapientiae” (Tron de Saviesa), porta corona i recolza els peus en un coixí daurat deixant entreveure unes sabatilles amb punta molt aguda. L’estudi efectuat pels serveis de Restauració de la Generalitat de Catalunya l’any 2001 afirma que en principi la imatge tenia totes les encarnadures blanques. Atribueix la morenor tardana al segle XVI i a una acció de colorar les encarnadures amb pintura de color castany. Els canvis més significatius que va sofrir la imatge fou després de la Guerra del Francès. Els combats succeïts al Bruc el juny de 1808 van aconsellar ocultar la talla. L’agreujament de la guerra i tanta destrucció van obligar el trasllat de la imatge a l’ermita de Sant Dimes. Els soldats napoleònics pentinaren tota la muntanya fins a trobar el cobejat trofeu, despullant la imatge dels rics vestits i els joiells que portava, desfigurant el nen i abandonant la Moreneta a sol i serena en un hort proper. La restauració posterior, els retocs i les noves capes de policromia van afavorir el pas de la morenor a la negritud, fins arribar així i en bon estat de conservació als nostres dies. El canonge vigatà Jaume Collell, a principis del segle XX, va impulsar una campanya perquè li traguessin els vestits barrocs i la talla romànica mostrés, sense impediments, tota la seva bellesa. Ja fa molts anys, un Nadal lluny de Catalunya, els amics em van enviar una postal dedicada que deia: “Doneu consol a qui la pàtria enyora, sens veure mai els cims de Montserrat.” Jacint Verdaguer sempre emociona i realment les seves paraules em van confortar.

De petits era habitual, un cop a l’any, anar a Montserrat com deien els grans “a adorar!”

Els de Napoleó volien cisar la imatge