L’últim discurs diuen que és el més difícil, però és mentida. És el més fàcil perquè, com que està tot dit, només s’han de donar les gràcies. Està xupat, l’últim

Diuen que en un acte amb discursos l’últim sempre és el més difícil. Però és mentida. És just al revés. L’últim és el més fàcil perquè, com que està tot dit, només s’han de donar les gràcies. Està xupat, l’últim. Aquesta era la sensació que tenia a la cloenda de la gala del Premi Osonenc de l’Any que va tenir lloc dijous al vespre a L’Atlàntida de Vic. Amb tot el peix venut, i el premi atorgat a la doctora Marta Serrarols, gerent del CAP El Remei, només calia donar les gràcies a tothom. I a tothom és a tothom: al públic, als candidats, als finalistes, als guanyadors i, per descomptat, als lectors d’EL 9 NOU, perquè el Premi Osonenc de l’Any, que ja ha arribat a la 15a edició, té una característica singular. Encara que l’organitzi EL 9 NOU no l’atorga EL 9 NOU, sinó els lectors d’EL 9 NOU. Sembla igual però és diferent. L’elecció del guanyador es fa per votació popular. El sistema té un taló d’Aquil·les: només hi ha un guanyador. Dir que tots els finalistes acreditaven mèrits sobrats per rebre aquest reconeixement sembla un tòpic, però no ho és. Es tracta d’un fet contrastat. Així va quedar clar en el decurs d’una gala que, amb la pandèmia en reculada, aquest any es va poder tornar a fer sense mascaretes i, novament, de forma compartida amb el Consell Comarcal i la Cambra d’Osona. Aquesta idea de compartir, de col·laborar en comptes de competir, és suggerent. Precisament d’aquesta col·laboració, en va sortir el premi a la Innovació i el Talent, que la Cambra va atorgar a la investigadora Violeta Sánchez, i el Premi Promesa, que el Consell Comarcal va lliurar a la futbolista Bruna Vilamala. Aquests guardons, com totes les intervencions, van ser saludades amb aplaudiments. Que hi hagués tants aplaudiments gairebé tenia un punt metafòric. A la sala hi havia molts periodistes i els periodistes, quan ens trobem, sovint només rondinem. Dijous al vespre, en canvi, va ser un continu d’aplaudir. Aquest contrast és d’agrair. Perquè les dificultats del sector ja les sabem: que la publicitat costa que arribi, que els quioscos van tancant i que els joves no s’enganxen al paper. Sí, d’acord. Però està bé que de tant en tant, en comptes de somicar, també ens puguem reunir per aplaudir. Al final, aplaudir és una expressió de satisfacció. I de confiança també. La confiança, quan hi ha tempesta, és com un salvavides. Sabem que hi ha crisi, però estem convençuts de plantar-hi cara perquè no és una crisi del periodisme. Al contrari. El periodisme té més futur que mai. Cada dia hi ha més demanda d’informació. I no existeix cap sector, cap, que tenint demanda, faci fallida. Pot ser que ens haguem de reconvertir, i ho estem fent; que haguem de fer canvis, i els estem aplicant, però el periodisme no només té futur, sinó que en té molt. Els periodistes, quan ens trobem, sovint només rondinem. Dijous al vespre, en canvi, va ser un continu d’aplaudir. Aquest contrast és d’agrair perquè, quan hi ha tempesta, els aplaudiments són com un salvavides I el periodisme de proximitat, que és el que exercim des d’EL 9 NOU, a més a més té un plus: crea comunitat i enforteix lligams. Això, precisament, és el que va surar a l’ambient durant tota la gala: prendre consciència que en aquesta comarca hi ha moltes iniciatives, individuals i col·lectives, que germinen, creixen, es consoliden i triomfen. Els tres finalistes en són un exponent. La cineasta Clara Roquet atresora un talent increïble, una capacitat enorme per explicar històries i una senzillesa captivadora. Des que la conec, i ja fa una colla d’anys, sempre que puc m’ho faig venir bé per pronosticar que triomfarà molt fort. Però molt. I a qui em vol escoltar, amb la boca petita, li confesso un secret: conservo una foto seva al jardí de casa meva en què subjecta el primer Gaudí que va guanyar per El adiós. Aquesta foto és com un pla de pensions. Algun dia me’n donaran duros perquè la Clara segur que no pararà de col·leccionar Gaudís, Goyas, més Gaudís i ves a saber què més. Però no pararà. Conservo una foto de la Clara al jardí de casa meva en què subjecta el primer Gaudí que va guanyar per El adiós. Aquesta foto és com un pla de pensions. Algun dia me’n donaran duros I, en canvi, qui assegura que para és Ton Granero, un referent del disseny gràfic que diu que es jubila. Però ens enganya. En Ton, encara que administrativament estigui jubilat, en realitat no es jubilarà mai. A banda de la seva reconeguda trajectòria professional, té una virtut encara més rellevant: la capacitat de connectar persones, entitats i institucions. Això és molt difícil. Però en Ton té una visió rigorosa i transversal de la cultura i és capaç, sempre, de sumar. Moltíssimes iniciatives a Vic ni s’explicarien ni haurien estat possibles sense el seu concurs. Això no apareix al seu currículum, però té una importància enorme. A EL 9 NOU hem tingut la sort de comptar sempre amb la seva col·laboració. Ha estat membre del consell d’administració, l’autor de portades com la del 40è aniversari, hem muntat mil històries i, a més, sempre dic que em fa enveja: té la veu bastant més greu que la meva. Quan ens posem a xiuxiuejar tots dos, cara a cara, ningú ens entén; però nosaltres, sí. I bé, a més. En Ton em fa enveja: té la veu bastant més greu que la meva. Quan ens posem a xiuxiuejar tots dos, cara a cara, ningú ens entén; però nosaltres, sí. I bé, a més Com bé també s’han entès, i per això han funcionat, els equips que ha tingut durant l’últim quart de segle el CAP El Remei, que, personificat en la figura de la doctora Marta Serrarols, dijous va guanyar el Premi Osonenc de l’Any. Si ens traslladem a 25 anys enrere, el naixement d’aquest CAP va ser una fita; primer, perquè Vic passava de tenir-ne un a dos i després, i sobretot, perquè aquest segon era diferent. Per dir-ho de manera planera, i sabent que em deixo matisos: no era l’administració que muntava un ambulatori i metges, infermeres i companyia eren empleats, sinó que eren els mateixos professionals, organitzats, els que l’impulsaven i el gestionaven. Però el servei era i és públic. Aquesta dada, que el servei fos i sigui públic, és rellevant. D’aquells valents que fa dues dècades i mitja van iniciar l’aventura, amb el doctor Albert Ledesma com a ment pensant, ja en formava part la doctora Serrarols. Per tant, també és un premi a la seva trajectòria que coincideix, a més, amb un moment especialment complex per a tothom per l’impacte de la covid, una pandèmia que ha requerit molta resiliència i que tot l’equip del CAP ha viscut en primera línia. Per això, cal donar-los les gràcies per atendre i cuidar, dos verbs que cada vegada, tots, hem d’aprendre a conjugar més. A la doctora cal donar-li les gràcies per atendre i cuidar, dos verbs que, cada vegada, tots, hem d'aprendre a conjugar més Encara que l’últim discurs sigui, només, per donar les gràcies a vegades ja veuen que es fa algun revolt extra per tornar al punt de partida. Els discursos, fins i tot l’últim, tenen això. I els articles també.