Els divendres
Circula per internet un vídeo d’un paio amb expressió avorrida assegut en un cotxe. L’acompanyant li recorda quin dia de la setmana és i, en prendre consciència que és divendres, li canvia la cara, comença a moure’s, salta del vehicle i balla al so d’una música contagiosa amb una alegria desbordant. És la metàfora de la il·lusió perquè arriba el cap de setmana. És a dir, el vídeo ve a explicar sense dir-ho explícitament que en el nostre subconscient la vida té dues parts: la dels dies laborables, un martiri; i la dels caps de setmana, un festival. Estirem-ne el fil.
La idea que la feina és una mena de càstig potser té a veure amb un substrat social catòlic pel qual donem per descomptat que en aquesta vida s’hi ha vingut a patir i que de moments gloriosos n’hi ha molt pocs. Abans, a pagès, deien: “Quan l’alegria és a la sala la tristesa ja puja l’escala”. És a dir, la felicitat és transitòria. Si per ser feliç cal fer festa l’ideal seria que tota la setmana fos cap de setmana. Com es fa? Treballant menys. El món va cap aquí. El Ministeri de Treball, capitanejat per Yolanda Díaz, s’ha fixat l’objectiu que el 2025 la jornada laboral s’hagi reduït a 37,5 hores de manera generalitzada. Els sindicats empenyen; els empresaris no ho veuen clar. I la ministra ho dona per fet. Acabarà així.
Treballar menys i cobrar més sembla un oxímoron poètic. Més que una quimera potser hauria de ser un objectiu. Que ara no sigui possible no vol dir que sigui impossible. El món avança -o gira?- de manera accelerada. I el concepte de la feina també. Pepe Rubianes, en aquell sensacional monòleg de Rubianes solamente, ja qüestionava que el treball dignifiqués. A la contra d’EL 9 NOU dels dilluns una de les preguntes és si la feina dignifica. “No”, va dir en Sergi Dachs; “i tant, i si pots treballar amb el que t’agrada encara més”, va respondre la Txell Vall. Són només dos exemples. És un debat que té molts punts de vista.
I de punts de vista sempre n’hi ha de més disruptius. Com el de Nick Bostrom, autor de Superinteligència, un llibre que parlava d’intel·ligència artificial quan ningú parlava d’intel·ligència artificial. Defensa que a l’homo sapiens, és a dir, a nosaltres, ens pot passar amb la intel·ligència artificial i la robotització el mateix que els va passar als cavalls amb els cotxes i els tractors. Que van deixar de ser útils per treballar. Els humans, com els cavalls, des del punt de vista de la feina hi haurà un dia que potser també serem superflus.
De moment, no som aquí. Avui que hi hagi feina encara és una bona notícia. “L’atur es redueix a un 11,76%, la taxa més baixa en un quart trimestre des del 2007”, explicaven aquest dissabte els diaris. Potser hauria de ser al revés. No imaginar-se un món amb plena ocupació, sinó un món on no treballés ningú. De fet, no està escrit enlloc que per viure s’hagi de treballar. Abans, les persones d’estatuts social alt no treballaven per viure: pintaven, caçaven, bevien o dormien. Treballar, en canvi, era un indicador de classe baixa. Però nosaltres som fills de la revolució industrial, que va modificar el concepte del treball. Ara ens en ve a sobre una altra, de revolució, la digital, i els paradigmes, com va passar aleshores, potser també canviaran.
Per això les idees provocadores són suggerents. Com la d’un nano de 6 o 7 anys que, quan fa uns dies uns parents li van preguntar què volia ser de gran, no va dir ni astronauta, ni futbolista, ni funcionari -avui segurament és el més intel·ligent-; va dir que volia ser feliç. Al final, es tracta d’això. I avui és divendres.