Els dolents
Amb El Cluedo, un joc de detectius en què s’ha d’endevinar qui és l’assassí, hi tenia la mà trencada. De nanos hi jugàvem amb la tropa del carrer a casa d’un o de l’altre quan les tardes s’escurçaven. Tenia truc, El Cluedo. El culpable, com passa a les novel·les policíaques, sovint és el que menys t’esperes. Aquest principi, el de les falses aparences, arriba a un nivell superlatiu en el cas que s’ha sabut aquests dies del cap de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) de Madrid. Que el poli encarregat de perseguir els delictes relacionats amb el blanqueig de capitals tingués amagats 20 milions d’euros a casa seva amb un sistema de falsos envans és de traca.
Quan el devien enxampar potser va fer com a la típica escena de pel·lis de sèrie B en què l’home o la dona -el gènere és igual- torna a casa abans d’hora i atrapa la parella enfeinada. I el que se sent descobert, sense arguments, diu: “Carinyo, no és el que sembla”. Però, normalment, el que sembla és el que és. Per això, és més notícia que sigui el poli que vetlla contra els calés amb negre al que li trobin aquesta morterada. De guardar quatre duros a casa ho sol fer la gent gran, diuen. D’aquests és dels que se sospita. I no del poli. La tia Ramona, una tieta vídua de la meva mare ja traspassada, devia amagar quatre duros -anàvem amb pessetes, en aquella època-, però al calaix de l’armari mirall entre pul·lòvers, visos i mitjons de llana. La pasta i el muntatge que tenia el poli cap de la UDEF, en canvi, són paraules majors.
D’aquest cas, com si fos un cabdell enredat, se’n pot estirar un fil. I treure’n almenys dues conclusions. La primera: qui se sent impune es creu que mentir és una forma d’intel·ligència. La segona: quan et descobreixen es confirma que la primera conclusió és falsa. Mentir mai és intel·ligent. Al contrari. És estúpid. És una arriscada forma de funambulisme. Si caus, palmes. Altra cosa és la hipocresia. El filòsof Daniel Innerarity, i agafo el rave per les fulles, mesos enrere defensava a La Vanguardia que la hipocresia és una virtut cívica. Té raó: quan el debat públic està tan polaritzat -bons-dolents, Barça-Madrid, PSOE-PP- no expressar sempre tot el que es pensa sobre qualsevol tema és una virtut. Una de les causes del ball de bastons del debat públic potser té a veure amb el fet que ningú s’està de dir el que pensa quan ho pensa. No hi ha filtre. El món està ple de bocamolls.
L’antic Twitter -ara X- n’és l’exponent. S’hi troba de tot. I tothom és savi. L’amo, Elon Musk, ara és un dels lloctinents del president electe dels EUA, Donald Trump. Com a mostra del paper que tindrà en la futura administració, expliquen que l’endemà de les eleccions el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, va trucar-lo a la seva residència de Florida per felicitar-lo per la victòria, i quan va parlar-li de la importància per a les seves tropes de Starlink, un sistema d’internet per satèl·lit, el que serà nou president nord-americà va decidir passar el mòbil a Musk, el propietari de Starlink, que també corria per allà. Una escena inquietant, per estrambòtica, de dos paios que mouran els fils de la política mundial. Això de passar-se el telèfon ho fan al Piccolo quan hi truques per encarregar una pizza, però la diplomàcia sembla una missió més transcendent.
Tot i això, Musk fascina a molts com un guru de la tecnologia. A vegades les aparences enganyen. I les coses són més simples. Ho explica la teoria de la navalla d’Ockam. Ve a dir, amb paraules més pomposes, que a l’hora de resoldre un problema s’ha d’optar per la via senzilla. Per això, el meu referent tecnològic mai ha estat en Musk, sinó en Trabal perquè va ser dels primers nanos de la classe que va tenir ordinador. Sortint de col·le, sempre em convidava a casa seva a jugar al Sorcery amb un Spectrum amb pantalla de fòsfor verd. En sabia la tira. Sempre guanyava perquè anava de dret al gra. Ho feia fàcil. La senzillesa és una virtut. L’altre dia Javier Sampedro, a El País, hi feia referència -a la senzillesa, no a en Trabal- amb una anècdota del malaguanyat divulgador científic Jorge Wagensberg. Resulta que un investigador li va entrar al despatx i li va tirar sobre la taula un treball de 500 pàgines dient-li: “Einstein s’equivocava; aquí tens l’autèntica teoria de la relativitat”. Wagensberg li va respondre que no tenia raó. “Com ho saps, si no ho has llegit?”, va preguntar-li l’interlocutor. I la seva resposta: “Perquè la teoria d’Einstein ocupa mig foli”. Per això, si juguéssim a El Cluedo, estaria segur que la tia Ramona, en Trabal i l’Einstein són els bons. Als dolents se’ls veu d’una hora lluny.