Diuen que les paraules són plenes de falsedats, però que les mirades no enganyen. I no. El que a la foto sembla un cul en realitat són dos calbs. Les mirades també poden ser mentideres

Tinc un col·lega que és com una anguila: sempre troba sortides per escapar-se dels laberints en què es fica. El paio té la tesi que quan en una discussió se t’acaben els arguments la millor solució per sortir del pas és citar un clàssic. Ho fa una mica a voleio, això de citar savis, però sosté que qualsevol frase mig ben construïda si s’atribueix a Plató, a Churchill o a Pitàgores de Samos guanya autoritat. No sé si algun d’ells –potser Pitàgores de Samos?– alguna vegada va arribar a dir que les paraules són plenes de falsedats, però que, en canvi, les mirades no enganyen. Sona de pistons la frase, però si algun d’ells ho va dir s’equivocava de totes totes. Les mirades sempre tenen un biaix. Per Nadal, quan el WhatsApp treu fum a tothora, en un d’aquests grups que no saps ben bé per què hi ets ni acabes d’entendre ben bé què hi fas, circulava una foto d’una noia en un concert que servia de metàfora per explicar precisament això: que les mirades enganyen. El que amb una llambregada semblaven unes anques en realitat resulta que eren dos calbs. Les mirades, per tant, també poden ser mentideres. Sovint el que es veu no és el que hi ha. Ho dic perquè precisament per això, per descobrir més mirades, a EL 9 NOU com a resum de l’any hem proposat un exercici diferent. En comptes que siguin els periodistes els que jerarquitzin l’actualitat i decideixin què ha estat important i què no durant els últims dotze mesos, hem volgut que la decisió la prenguin un seguit de joves d’entre 18 i 29 anys amb feines diverses, formacions vàries i orígens distints. Aquesta vegada han estat ells els que han fet el resum de l’any. S’han mirat les notícies i han decidit què és rellevant i què no. És una manera de canviar la mirada, i quan es canvia la mirada també canvia el que es veu. De la tria que han fet aquesta dotzena de joves es desprèn que hi ha un seguit de temes que per a ells són els temes. La preocupació per l’atur, pel canvi climàtic o per les qüestions de gènere esdevenen un denominador comú en molts d’ells. En d’altres aspectes, però, difereixen. No coincideixen entre ells ni amb la tria que en el seu moment va fer EL 9 NOU. Ho explica Alba Fontserè, de Torelló, quan constata que la seva elecció difereix “dels titulars més grans de portada d’EL 9 NOU”. Que la tria dels joves sigui plural és lògic. Vol dir que existeixen una part de preocupacions compartides però que, alhora, cadascú té la seva pròpia mirada. Això passa entre els lectors i passa, també, dins mateix de la redacció. De fet, la redacció no és una oficina asèptica, sinó una mena de thermomix en ebullició constant on generacions diverses amb inquietuds vàries utilitzen múltiples ingredients per cuinar un producte informatiu. Aquest procés ens porta discussions. Dies enrere, per exemple, una per si era adequat l’ús de la paraula negre per referir-nos a una persona subsahariana. No hi ha una única resposta. Per això sempre diem que ningú té la veritat absoluta. Això no significa que no existeixi la veritat. La frase, que té pinta de manual d’autoajuda, redunda en allò que tot pot ser veritat o mentida. I no. En el fons, de veritat només n’hi ha una, que són els fets. Ara bé, aquests fets es poden abordar des de molts punts de vista. Les mirades sempre passen pel sedàs dels interessos. I els interessos al llarg de la vida són canviants. A vegades fins i tot contradictoris. De fet, el dia a dia dels últims anys n’està ple, de contradiccions. Per exemple: amb la pandèmia volíem estar junts, però ens manteníem separats; dèiem que havíem de ser positius, però ens alegràvem de ser negatius; al final es va apagar el volcà, però es va encendre la guerra… No han viscut igual la pandèmia els joves que la gent gran. No viu igual la crisi la gent gran que els joves. Les mirades són diferents i, per tant, és lògic que les tries també ho siguin. També a l’hora d’escollir quines són les notícies més rellevants de l’any. És positiu que sigui així. No necessàriament hem d’estar d’acord amb tot el que ens ofereix un diari. De fet, un mitjà de comunicació potser hauria d’estar més a prop de semblar una àgora, on es discuteix, s’opina i es discrepa amb la raó com a punt de partida que no pas un temple, on s’accepta, es creu i s’acata amb la fe com a punt d’arribada. Aquesta setmana en una entrevista a EL 9 TV el periodista Ramon Besa resumia aquesta dicotomia amb una frase provocadora: “Els lectors ara no volen informar-se, volen masturbar-se”. Era una manera d’explicar que sovint volem que les notícies ens reforcin les nostres conviccions quan a vegades potser ens haurien de contrariar. Pocs sectors deu haver-hi en què fer enfadar els clients de tant en tant sigui un indicador de qualitat. Per això la feina de periodista és tan divertida i, alhora, tan complexa. I, ara, l’entorn digital afegeix més complexitat a l’equació. Transitem per un camí amb moltes cruïlles i hem d’anar decidint quina és la direcció adequada. Un diari de paper és un producte tancat amb el qual es compren notícies de política, d’economia, de societat o d’esports de forma conjunta. Un diari digital, en canvi, és un producte obert en què es compren notícies de forma individual. És com passar de vendre a l’engròs a fer-ho a granel. Això té avantatges perquè cadascú es pot construir el seu diari. És una manera de conservar la pròpia mirada i, també, potser el dret a veure unes anques on en realitat hi ha dos calbs. Al final, com va dir Chesterton, per què repetir vells errors si se’n poden cometre de nous? Es tracta de sortir del laberint.

Diuen que les paraules són plenes de falsedats, però que les mirades no enganyen. I no. El que a la foto sembla un cul en realitat són dos calbs. Les mirades també poden ser mentideres

Els dos calbs