“Patum: Dit d’una persona que frueix d’una gran consideració més pel lloc que ocupa, per la seva fama, etc., que […]

“Patum: Dit d’una persona que frueix d’una gran consideració més pel lloc que ocupa, per la seva fama, etc., que no pas pels seus mèrits reals i presents” (Pompeu Fabra). El món mundial segueix a la deriva, amb Occident en mans d’uns Estats Units i d’una Unió Europa en caiguda lliure; cinc-cents anys de vil colonialisme –mai reconegut– fan que el futur proper no pinti bé, el cert és que pinta malament de balcànics a bàltics i el conflicte del mar Negre només és l’epicentre que uns i altres han triat per si decideixen una confrontació bèl·lica; a qui importa Europa, un continent petit i degradat?, una Europa enfocada al postfeixisme. Amèrica –ameríndia, afro, llatina, chicana, anglòfona i ibèrica– pot sobreviure gràcies als estocs de riqueses naturals, Àfrica ha decidit mirar més a l’est i a l’oest que no pas al nord que l’ha esclavitzat, i Àsia, paraules majors, té aliats arreu, a la immensa Rússia i a l’estratègica Turquia –sense anar gaire lluny–, amb una Índia amb creixement accelerat i una Xina que mana allà on vol i ho fa protegida per una muralla que encercla més de mig món amb una renovada ruta de la seda que ha atrapat en una teranyina (in)visible el comerç i la tecnologia internacionals. Occident, desperta!, menys intel·ligència artificial i més coneixement sensible!. En el Regne d’Espanya el Borbó escenifica –en família– ser un cap d’estat republicà, mentre que el sanchista PSOE llança un órdago –quina paraula!– i se sotmet al taxidermista per –ja!– deixar de ser un ens dissecat, conscient que ho té difícil per mantenir-se a La Moncloa després del 23-J i que l’únic que pot salvar de la desfeta els de la rosa vermella seria que tots els comuns de podem Sumar es decideixin a revolucionar i que al gallec galàctic Feijóo la reina Isabel (Ayuso) no li faci una opa hostil que, amb l’ajuda de Vox, el pengi del Botafumeiro. La propera campanya comença el 7 de juliol, Gora San Fermín!; més candidats, més urnes i, potser, menys vots. Retornant al 28-M, el PP ha tenyit de blau la pell de brau, primer ho va fer a Andalusia, ara a les Castillas i rodalia, però, atenció, tret de Catalunya –Badalona, a part– també a tota la geografia dels Països Catalans. Només hi ha una nació que va a la seva, perquè allà sí que, de veritat, els que hi viuen són de la ceba: em refereixo a Euskal Herria, on l’ignasià PNB i l’abertzale Bildu tenen valor polític, solidaritat social, cooperativisme econòmic i dignitat etnocultural. Quina –sana– enveja! A Catalunya, enmig dels coets i dels plens de la Patum, fa mesos que el Parlament està mut i que el carilló de Palau no s’escolta ni des del Pati dels Tarongers; el president de la Generalitat sap que si en Pedro surt d’estampida de Madrid, ell, en Pere, haurà de (re)negociar amb els col·legues Giró, Illa i Colau la seva continuïtat i/o convocar unes eleccions autonòmiques en les quals, mentre l’exiliat amerenc Puigdemont les veurà venir de tots colors, les dinasties Maragall & Trias seguiran –des de la seva ciutat comtal– donant la tabarra tot jugant una partida de mus. Que el Parlament és una olla de grills i no pas una àgora il·lustrada és un vici viciat que els diputats accepten sense torbar-se –sou, dietes i jubilacions a la carta–, però que els partits independentistes catalans es barallin per asseure’s al congrés i al senat de les Cortes és una entelèquia de mal gust: si els que prediquen una república independent no volen saber res amb Espanya, per què es deleixen per jurar la monàrquica constitució espanyola? A qui volen enganyar amb retòrics fronts comuns i embats democràtics? No serà que claudiquen només per cobrar de i a Madrid? No serà que l’abstenció, més que mai o com sempre, segueix sent –o no– la millor solució? Com em desagrada haver de recordar allò que si Macià i Companys aixequessin el cap segur que no tocarien de peus a terra: Catalunya qui t’ha vist i qui et veu, eres nació, volies ser estat i república, per ara només queda, això que en diuen, “territori”, un territori amb poca terra –l’aigua torna a ploure– però, això sí, amb un poble just i amb una gent lliure que existeixen i resisteixen. Dins el tuti colori mapa electoral català es veu com a Osona predominen els tons grisos ja que les eleccions del 28-M han estat marcades per la baixa participació sobretot en els municipis més urbans, superant per poc el llindar del 50% o fins i tot no arribant ni a aquest percentatge. CiU –per entendre’ns, el que és Junts– i ERC segueixen –frec a frec– sent els partits més votats, a un destacable avantatge del PSC i d’un reguitzell de formacions en les quals s’hi colen tics identitaris ultradretans. L’exemple de Manlleu és paradigmàtic: l’abstenció no sols va triplicar els resultats del partit guanyador sinó que també va aplegar més suport que la suma de les sis formacions que, des d’ara, tenen regidors al nou consistori (Junts, ERC, PSC, CUP, ARA, Aliança); la participació, diuen, diuen, ha estat la més baixa del “període democràtic”. Com a veí i com a antropòleg l’evidència no em sorprèn, ni m’alegra ni m’entristeix, però els números canten: cens de votants: 12.854 persones; vots comptabilitzats: 6.304, menys del 50%; abstenció: 6.550, més del 50%! Els 1.952 vots obtinguts pels guanyadors de Junts no arriben al 10% de la població de Manlleu; la seva representativitat, totalment legal, esdevé, doncs, limitada i caldrà que s’oblidin del lema “Anem per feina” i que es posin a treballar. Després de més de vint anys de modus vivendi a la casa de la vila, com era de preveure, ERC ha perdut estrepitosament; els dos darrers mandats han estat un desgavell socioeconòmic. Darrere, un PSC paralitzat, entossudit a mantenir-se allunyat de la realitat veïnal, una CUP que constata que només amb innocent voluntat no pot arribar a ser una proposta guanyadora i uns nouvinguts d’Ara i d’Aliança que podran fer la guitza o fer el pilota a la sala de plens. I una data que s’ha de confrontar sense engany, un xifra que tothom cal que recordi i que fa palesa aquesta anomalia política: Manlleu té més de 20.000 habitants, poca broma! Conclusió: els abstencionistes han guanyat per majoria absoluta i podrien governar en solitari però, com sempre i a la seva manera, no volen ser funcionaris okupes i es disposen a romandre als seus llocs d’observació, situats, no s’amaguen, lluny de les oficines i a prop dels veïns. Durant la passada campanya tots els candidats van insistir a incloure en els seus programes projectes d’envergadura –tercer pont, estació intermodal, etc.– amb la promesa de portar-los a terme en aquest mandat; com a antropòleg, però, penso que els regidors electes han de començar “ben d’hora, ben d’hora” per donar-se a conèixer a tots els barris –és evident que no són coneguts– i han de fer-ho per respecte als veïns que els van votar i pels que no ho van fer; i, de seguida, si volen complir amb allò del test de confiança dels primers cent dies de govern els nous –alguns, no tant– inquilins de la casa de la vila manlleuenca s’haurien de posar a dignificar el municipi, endreçant l’encara indefinit traspàs de ser poble o ser ciutat, començant, per exemple, per eliminar les dissuasives zones blaves i per auditar i si cal sancionar els propietaris de tantes finques, naus, immobles i locals degradats; això, d’entrada, ja seria un gran què, car l’ètica i l’estètica són compatibles i ajuden al benestar, la seguretat, la convivència i la qualitat de vida. A partir del 17-J, constituït el consistori, el fet que l’alcalde entrant sigui una persona jove permet –ho penso sincerament– obrir esperances d’efectivitat, sempre, és clar, que sàpiga actuar amb tota(l) llibertat, pactant amb els regidor@s, consultant amb tot@s els veïns i, ep!, deixant de banda desfasats padrinatges de fidelitat convergent que només li poden comportar complicacions administratives que convé evitar i de les quals no calgui penedir-se’n d’aquí a quatre –o dos?– anys. El fet que ERC hagi perdut l’alcaldia quan governen –fins quan?– a la Generalitat i que el PSC no hagi atret electors quan governa –fins quan?– a les espanyes són precedents que no convé imitar. Reiteradament els regidors tendeixen a (re)convertir els ajuntaments en una oficina de contractació més privada que pública i prefereixen feines de gestoria que exercir de polítics, càrrecs polítics que és el que són i que és el motiu pel qual han estat elegits, oi? A la capital del Ter el repte no és fàcil, tampoc és difícil, després –insisteixo– dels despropòsits dels darrers deu malaguanyats anys, però apresa –suposo que també entesa– la lliçó, queda clar que no hi pot haver compromís municipal sense compromís veïnal, per això al flamant alcalde se li pot oferir la mà, esquerra, estesa, a banda de concedir-li, per què, no?, la tradicional confiança dels cent dies de gràcia. L’exemple de Manlleu, doncs, no deixa de ser un toc d’atenció per al conjunt d’Osona, una comarca que cal que es defineixi –queda poc temps– si es vol consolidar com un entorn humà solidari o si prefereix sucumbir xuclada per una expansió metropolitana discriminatòria. En aquest context de veritable “procés de progrés”, els alcaldes i regidors electes tenen –quina sort– un atraient repte sociopolític, un seductor repte que pot fer decantar la balança vers una irreversible àrea perifèrica degenerada o vers un desitjat espai de benestar sostenible. Vaja responsabilitat!

“Patum: Dit d’una persona que frueix d’una gran consideració més pel lloc que ocupa, per la seva fama, etc., que […]

Els electes del patim, patam, patum…