Els enterraments
Dir adeu és més difícil que dir hola. Per això els enterraments sempre són un mal tràngol. Amb l’hola tot comença; l’adeu, en canvi, és un punt final. Però cada vegada que vaig a l’enterrament d’algú que sento proper, i hi trobo amics i em retrobo amb amics, em convenço que és quan van mal dades que els humans som més humans: ens acompanyem a través de l’amistat, l’empatia, la sensibilitat, la tendresa i el compromís. Per això, l’adversitat, i un enterrament n’és una expressió tràgica, esdevé una excel·lent màquina de retratar. D’explicar qui som i com som.
Ho dic arran de la sobtada mort de Montse Casas, mestra i exdirectora de l’escola Pompeu Fabra de Manlleu. Persona molt apreciada per la seva vàlua professional, durant la cerimònia va ser descrita amb detall per una de les seves amigues, Maria Carme Codina, com una dona agradable, intel·ligent, enèrgica o bona conversadora. Tothom qui havia treballat amb ella en parla meravelles i tots els que la coneixíem només tenim bones paraules per recordar-la. Però, a banda de les virtuts personals, també tenia una dimensió social que, potser per atzar, compartia amb el seu marit, Jordi Solé, exentrenador de futbol vinculat durant dècades a l’AEC Manlleu i a altres clubs d’Osona. Aquesta dimensió social s’expressa en la diversitat de persones a qui va commoure la seva defunció.
I dic la diversitat perquè, com explica la filòsofa Marina Garcés, autora de La passió dels estranys (Galaxia Gutenberg), perquè l’amistat sigui plena ha de ser plural. Si no, només es creen guetos. És a dir, no es formen comunitats d’amistat, sinó bombolles d’iguals. Això, en una ciutat històricament heterogènia com Manlleu, té una importància cabdal. Amb la febre del tèxtil, a la segona meitat del segle XX la població va créixer de manera ràpida per l’arribada massiva d’immigració andalusa. Els pisos de Can Garcia, un imponent rusc de formigó al cor de l’Erm, durant dècades ho va testimoniar. Existien dos Manlleus que vivien de costat, però sovint d’esquena. Ho va descriure de forma magistral l’escriptor Jordi Puntí a Els castellans (L’Avenç), un títol provocador que, amb ulls d’avui i amb uns altres protagonistes, continua esdevenint un mirall dels nostres prejudicis.
Per trencar aquests prejudicis són necessàries persones que, encara que sigui de forma inconscient, treballin de manera discreta per cosir la societat. Durant anys, sense que estigués escrit enlloc, uns nanos anaven a les monges i als hermanos, a Baix Vila -els de Gràcia anaven al Casals Gràcia-; i els altres nanos, als nacionals, a l’Erm. Tots eren nanos, però no eren els mateixos nanos. Vivien junts, però no barrejats. Aquesta divisió, una mena de distància simbòlica entre dos Manlleus, tenia continuïtat en entitats i associacions. Als anys vuitanta, però, es comença a trencar en dos espais, l’escola i el futbol, precisament els dos mons del matrimoni Casas i Solé. El naixement del Pompeu Fabra, centre del qual Casas va ser directora durant una llarga etapa, representa una palanca de canvi.
I precisament en aquells anys passa el mateix al Manlleu de futbol, on Jordi Solé primer era jugador i després entrenador. El club comença a escalar categories amb una junta amb Juan Fernández de president i Jaume Pons de vicepresident on convivien Manuel Romero i Pere Codinach o Paco Martínez i Joan Batlle. És la síntesi dels dos Manlleus. Per això, encara que en una escola de primària es formin estudiants i en un equip de futbol, futbolistes, aquests dos móns tenen una connexió perquè l’educació i el futbol en el fons el que formen són persones. I són moltes persones, diverses, les que aquests dies han plorat la seva defunció. Aquest també és una part del seu llegat: haver contribuït d’una manera natural a fer una societat millor.