Els espies
Els sopars amb colla donen per molt. La llei d’amnistia, l’expulsió de Tigrinho, les protestes dels pagesos o la forra de cabells d’en Pep Sala solen generar debat, però, en un moment o altre, sempre surt un tema redundant: ens espien. Una sòcia explica que des del dia que va buscar a Google quin pinso havia de comprar pel gat -es veu que es diu Max i el van castrar perquè se’ls escapava molt-, no li paren de sortir anuncis per atipar gats. I un amic que s’acaba de separar ho corrobora: a les històries d’Instagram li apareixen propostes de cites ràpides a Telegram i suggerències per trobar divorciades amb finalitats serioses. Conclusió: sí, ens espien.
Espiar, en el fons, potser és una temptació ancestral. Hi ha casos surrealistes. Fa vint anys a la Guàrdia Urbana de Vic es va muntar un sideral de campionat perquè van descobrir una càmera amagada en un armari enfocant el vestidor de les noies. Algú volia fotografiar les agents mentre es canviaven. El principal sospitós, segons recollia aleshores EL 9 NOU, era l’amo de la càmera. El paio, però, tirava pilotes fora. Deia que l’hi havien robada i que ell no hi tenia res a veure. A la càmera només hi havia una foto disparada. S’hi veien els vestidors buits. La cosa no va anar a més.
Serveix d’exemple, però, del perill de les càmeres i els micròfons en un moment en què les portes tenen ulls i les parets, orelles. Estem vigilats. I, si no, que li preguntin a la senyora de Calldetenes que dies enrere es va enfadar perquè hi havia cotxes aparcats en una vorera, es va prendre la justícia per la seva mà i es va dedicar a ratllar-los un a un. La càmera d’un Tesla la va gravar, en poca estona la van identificar i ara li tocarà apoquinar. Vist això, potser seria millor que ens comportéssim sempre, en públic i en privat, com si ens estiguessin gravant. Però sense necessitat que ho fessin. Perquè si per tenir un comportament decorós ens hem de sentir vigilats estem sacrificant la privacitat. I la privacitat, avui, és molt difícil de conservar.
Sovint per culpa nostra. A les xarxes hi pengem fotos de tot. Expliquem qui som i què fem. Amb aquesta informació personal, analitzada amb complexes tècniques de màrqueting, les grans tecnològiques tanquen el cercle: els fem el contingut gratis (som els proveïdors) i ens utilitzen com a producte (som els clients). Tot alhora. La periodista Marta Peirano, que sempre ho alerta, argumenta que la xarxa no és lliure, ni oberta, ni democràtica. Al contrari: està constituïda per un conjunt de servidors, commutadors, satèl·lits, antenes, routers i cables de fibra òptica controlats per un número cada vegada més petit d’empreses cada vegada més grans que disposen d’aplicacions dissenyades a l’estil de les màquines escurabutxaques. És a dir, preparades per a generar addicció.
De fet, el model de negoci de les tecnològiques, basat en la recopilació de dades, requereix addicció. Necessiten que estiguem enganxats al mòbil. Hores i hores. I que cada vegada acceptem les cookies. Que és el mateix que donar-los permís perquè ens espiïn. La nostra vida potser no mereix, com deia un dia l’escriptor i periodista Manuel Jabois, que la CIA n’estigui pendent, però, si a Silicon Valley hi ha algú que ens vigila el mòbil per veure què escrivim i ens escolta per saber de què parlem, segur que durant el nostre sopar s’ho va passar d’escàndol. Nosaltres també. Ho vam arreglar bastant tot. Però la forra de cabells d’en Pep Sala és un misteri. I ens fa enveja.