L'euro ens va empobrir a tots, però més als països com el nostre on la moneda era més fràgil

Aquest era el títol d’un article en una revista dirigida a un col·lectiu molt concret el mes de gener de 1953. Per cert, un any que es van produir fets prou importants per recordar-los. L’article començava fent referència que la nit del cap d’any del 1830 les tres últimes fronteres internes d’Alemanya s’obrien. Eren les que quedaven de les 83 que havien tingut i que entre elles pagaven aranzels. Per tant, podríem entendre que Alemanya s’havia unificat internament. Havien passat uns anys convulsos i calia refer l’enteniment entre les diferents regions que es disputaven els mercats. Van ser uns anys complicats al final del segle XIX per a l’economia a Alemanya. També val la pena recordar que, fins i tot per motius religiosos, amb la reforma protestant el 1517 protestants i catòlics van patir llargues guerres: al nord, protestants; al sud, catòlics. Encara avui es nota, però sense cap mena de ressentiments. A Munic, per exemple, pots veure al Marienplatz un nombrós grup de gent resant el rosari agenollats enmig de la plaça i al mateix temps un predicador luterà fent el seu sermó. Els que resaven ho feien en llatí, n’hi havia de diferents països. El predicador no l’entenia perquè ho feia en alemany. La veritat és que era emocionant. De fet, Alemanya sempre ha marcat el pas d’Europa ja sigui per la indústria, el comerç i per què no dir-ho: perquè pels seus enfrontaments i l’orgull de creure’s un país superior als demés ha pres iniciatives que han pressionat al seu entorn. Semblava impossible que al segle XX després de les guerres que Europa, el món, va patir, es pogués dividir Alemanya, però sí, de 1961 fins ben entrat 1989, 9 de novembre, va ser separada pel mur de Berlín. L’entusiasme pel seu enderrocament era contagiós. Vaig viure-ho ja que aquell dia era a pocs quilòmetres d’aquella ciutat. Potser si les coses haguessin sigut diferents, la Comunitat Econòmica Europea i posteriorment la Unió Europea s’hauria creat molt abans, però les conseqüències de les guerres: Primera Guerra Mundial, la Guerra Civil espanyola amb intervencions d’Itàlia i Alemanya, que va fer servir la Guerra Civil per entrenar les seves forces aèries per a la Segona Guerra Mundial, van endarrerir aquesta unió. De totes maneres, era necessari reconstruir tot el que s’havia enrunat i refer les economies. Alemanya es refeia abans que altres països i tornaria a marcar el pas fins arribar a la Unió Europea feta a mida i gust d’ella. De totes maneres, la situació al món, en general, era de divisió i aïllament d’alguns països, entre ells Espanya, i això feia que tot s’alentís. Hem de tenir en compte que l’any 1953 encara pesava el fet que més de 20 estats d’arreu estiguessin governats per militars o com Stalin i Tito que sense haver fet cap carrera militar ho feien havent-se atribuït el grau de mariscals. Tot això i el fet de reconstruir les nacions feia que quedés lluny l’interès comunitari. A Espanya, aquest any, rebia la visita d’un president dels Estats Units també militar, el general Eisenhower, que va representar un alleugeriment fictici per Franco. De totes maneres, cal fer esment que la seva visita estava plena d’interessos per la posició estratègica d’Espanya i donant-nos un caramel se’n va emportar un bon pastís. No vull deixar de recordar que 1953 va ser l’any que Espanya i la Santa Seu van firmar un dels Concordats que donava més poder a la dictadura sobre l’Església i al mateix temps, per no fer-se mal, més poder a l’Església sobre la població. La religió catòlica es veia reforçada com a religió oficial. Però tampoc hem d’oblidar que el rei Joan Carles I amb l’acord de 1976, ja en democràcia, concedia el grau de General de Divisió a l’arquebisbe vicari general castrense. Vol dir que Estat i Església mai han deixat de governar-nos, un amb l’espasa i l’altre amb la creu: Codi Penal i Catecisme. I, encara que no ho sembli, a l’hora de comptar amb Espanya, dins Europa, aquesta manera de regir els destins del nostre país també feia que Europa fos més recelosa. Així i tot, l’economia d’Espanya i la seva proximitat a Àfrica feien convenient la seva integració. Més tard, ja a començaments del segle XXI, la creació de la moneda única a Europa, l’euro, ens va empobrir una mica més sobretot a països on la moneda era més fràgil i no perjudiqués tant a Alemanya, una altra vegada. Recordem que un marc alemany costava, aproximadament, 85 pessetes, i en canvi un franc francès en costava 25. Queda clar? Potser el que més hem guanyat és en seguretat a nivell col·lectiu per pertànyer a l’OTAN, també en l’intercanvi comercial sense aranzels, però amb altres impostos que també graven prou els productes. Tot plegat ens porta a mesurar els pros i contres. Però en un món més interconnectat i globalitzat, anar contra corrent podria portar-nos al suïcidi industrial i comercial. Pensant-ho bé, ens hem de resignar a ser més pobres i més obedients.

L'euro ens va empobrir a tots, però més als països com el nostre on la moneda era més fràgil

Els Estats Units d’Europa