Els mitjans resumeixen, comparen, jerarquitzen, relacionen, discriminen, reagrupen, tradueixen i, en conseqüència, és inevitable que hi hagi una dessacralització dels fets

Una de les màximes més repetides del periodisme i que diuen que ve del món anglosaxó és que “els fets són sagrats i les opinions lliures”. Amb aquest argument s’ha volgut justificar durant dècades que la informació i l’opinió són dues maneres diferents d’interpretar la realitat. En una columna a El Periódico de l’any 2015 del seu actual director, Albert Sáez, considerava que amb l’expansió del periodisme a través de les xarxes socials la frase s’ha invertit: “Les opinions són sagrades i els fets són lliures”. El qui va ser el meu professor i director de tesi a Blanquerna defensava que ens trobem en una era en què algunes elits pretenen convertir les seves opinions en fets, peti qui peti. Això que l’Albert va escriure molt encertadament fa vuit anys era un presagi del que s’ha vist accentuat aquesta dècada amb la implosió de la postveritat alimentada per personatges com Trump. Però tot plegat parteix, al meu entendre, d’una premissa falsa. I és que els fets mai han estat del tot sagrats pel periodisme. El que intenta dir aquesta màxima és que si ens cenyim a explicar els fets tal com han succeït serem fidels a la realitat i per tant no la valorem, no enganyem i som objectius. O sigui, que hem de respectar els fets tal com són. Quin és el problema? Doncs que explicant els esdeveniments carregant-los de dades dels fets es pot enganyar tant o més que donant opinions. ¿No us ha passat mai en la vostra vida quotidiana ser testimonis d’un fet i quan després n’heu escoltat o llegit interpretacions d’aquell mateix fet us trobeu que no coincideix amb la vostra versió? Diria que això ens passa a tots constantment. Us en podria posar milers d’exemples del nostre dia a dia, però ho faré amb un de molt evident: el partit que ha jugat el nostre fill o filla el cap de setmana. D’acord, tots coincidim que el partit, per exemple, ha acabat 1-1, en quin minut s’han marcat els gols, quins han estat els golejadors, quants punts té cada equip i quines opcions té de guanyar la lliga el nostre equip el proper cap de setmana. Però quan comencem a aprofundir més en els esdeveniments i en la informació hi afegim aspectes com ara les opinions de diferents protagonistes, si l’equip ha jugat bé o malament, si el públic estava passiu o actiu, si el resultat era just o injust o fins i tot si s’ha insultat o no un jugador, ja hi ha més possibilitats que no tothom coincideixi. Això no vol dir que els mitjans ens menteixin, ni molt menys, i en moltes ocasions tots ens posem d’acord a interpretar els fets de la mateixa manera sense gaire matisos i amb una explicació acurada de la realitat. Però quan els esdeveniments són complexos, carregats de dades, amb multiplicitat de fonts i actors i en què el conflicte és un dels seus principals atributs, és molt fàcil que la interpretació que en facin els mitjans no només sigui diferent, sinó fins i tot pot arribar a ser oposada. I és que no cal que hi hagi una intencionalitat tergiversadora perquè la mirada dels mitjans sigui diferent. Sense voluntat d’enganyar-nos i seguint criteris professionals els mitjans resumeixen, comparen, jerarquitzen, relacionen, discriminen, reagrupen, tradueixen i, en conseqüència, és inevitable que hi hagi una dessacralització dels fets. I això, efectivament, en l’era digital s’ha accentuat perquè tothom a les xarxes té la capacitat d’explicar els fets a la seva manera. La diferència amb l’era predigital és que abans ens havíem de refiar del que ens explicaven els mitjans sense gaire opcions de contrastar els fets, si no és que n’haguéssim estat actors o testimonis.

Els mitjans resumeixen, comparen, jerarquitzen, relacionen, discriminen, reagrupen, tradueixen i, en conseqüència, és inevitable que hi hagi una dessacralització dels fets

Els fets no són sagrats