A vegades ploraria. Té la sensació que la vida li passa per sobre i ella només fa el que pot

“Aviam aquest estiu com va, eh, que això sempre és una sorpresa...”, li diu amb un somriure nerviós la mare d’en Jan l’últim dia d’escola. La mare d’en Jan té dos fills, de 8 i 10 anys, els ulls apagats i fa ulleres, pensa la Núria, que li correspon amb una aixecada de celles i un somriure de sí noia, ja ho veurem. Ella també en fa, d’ulleres, ho sap perfectament perquè se les estudia cada matí i cada vespre mentre es posa les cremes hidratants i antiarrugues “para pieles maduras”. Fa dies que es nota especialment cansada, sense gaire energia, però tampoc sabria dir ben bé si és l’edat, la calor o l’insomni que de tant en tant la manté desperta mitja nit. En qualsevol cas, diria que l’any passat a aquesta època estava igual. El juny sempre és complicat. Quinze dies abans d’acabar oficialment les classes els nens ja van a mig gas, però en canvi la Núria es va atabalant cada dia més: que si una excursió (“vigila amb la bicicleta i no et descuidis el casc”), que si el matí a la piscina (“hem d’anar a comprar un banyador, mama, que aquest em va petit”), que si jocs a classe (“el profe diu que podem portar el mòbil, t’ho juro...”), que si balls (“necessito aquella samarreta verda que no sé on és, mama, mamaaaa, em moro si no la trobes...”), que si naps... que si cols... I aquest any sumem-li les celebracions per la graduació de l’Arlet, que ha acabat sisè. El curs que ve ja anirà a l’institut, mare meva, i mira tu, quan vagi a acompanyar i a buscar en Pol, el gran, ja hi podrà deixar i recollir la nena, que això també li anirà bé per quadrar horaris. Ni l’Arlet ni en Pol s’han volgut apuntar a cap casal d’estiu (“és de petits”, “l’any passat va ser una merda, mama”, “et prometo que llegiré cada dia i pararé taula”). La Núria no les té totes perquè durant el juliol tant ella com l’Eudald treballen tot el dia i això vol dir que els nens s’hauran de quedar sols moltes hores. Sols amb el mòbil, amb l’ordinador i amb la consola. La Núria només de pensar-hi ja s’esgarrifa. Ha de reconèixer, però, que amb dos casals menys s’estalviaran una bona picossada. No es pot tenir tot, Núria. I sospira. Amb la petita, en canvi, és diferent. La Paula, la nineta de la casa, anirà a un casal durant tot el mes on farà manualitats mentre aprèn anglès. Als 8 anys tot li agrada encara. Bé, el casal de l’any passat no li va fer el pes (“mama, els nens són molt tontos”). I el de l’any anterior tampoc (“estic cansada de fer natació cada dia”). Però la Núria ho entén i ho respecta. Han tingut mala sort. En canvi el casal d’aquest any sembla que serà diferent; la noia que el porta es veu maca i les places són molt limitades. Potser és una mica car, això sí, pensa la Núria, però què coi, tothom sap que l’anglès és molt important. I no ens n’adonarem i ja serem a l’agost. Beneïdes vacances. I els pensaments de la Núria volen allà, fins a aquella època, remota, en què no anar a treballar volia dir descansar. Llegir... prendre el sol... anar a una terrasseta a fer la cervesa abans d’anar a sopar fora de casa... Dormir hores i hores fins que el cos ja en tingués prou… Nota mental 1: demanar a l’Eudald si ja li han confirmat la reserva al càmping. Nota mental 2: portar la Nespra a desparasitar abans de marxar al càmping. Nota mental 3: activar els vals escolars. Nota mental 4: contactar amb els que porten el club gimnàstic del poble per si la Paula el curs vinent pot fer gimnàstica artística, que ara està molt aficionada a fer verticals, rodes i espagats i vol fer aquesta extraescolar. Nota mental 5: en Pol necessita roba nova. Nota mental 6: l’Arlet vol roba nova. Nota mental 7: la Núria potser necessita un banyador nou. O li anirà bé el de l’estiu passat? Ai, aquesta panxa... A vegades la Núria ploraria. Se sent malament perquè pràcticament no fa exercici, menja massa, no està prou per l’Eudald ni els nens i a la feina té el cap en altres llocs. Perquè està cansada. Perquè té la sensació que la vida li passa per sobre i ella només fa el que pot.

A vegades ploraria. Té la sensació que la vida li passa per sobre i ella només fa el que pot

Els fills de la Núria