Dia rere dia s'ha de tornar a raonar sobre qüestions de tota mena que crèiem superades

I al final s’ha cantat la Grossa: el PSC advoca per “reconèixer Catalunya com a nació”. És normal. Havia de passar. De tant remenar el bagul dels consensos perduts ha sortit un fons d’armari i com si res no hagués passat, dimarts el rònec “Som una nació” aterrava de nou al debat públic i reculàvem per art de màgia abans de l’Estatut del 2006. El divendres el que qüestionava el PSC és la immersió lingüística. Amb aquella vella estratègia de defensar el plurilingüisme, l’eufemisme de flexibilitzar el model, les clàssiques acusacions que els de comarques no sabem parlar bé l’espanyol, deien que el català és una eina de fabricar independentistes i el castellà és la llengua neutra. En resum, vet aquí un atac gratuït a un model d’èxit inqüestionable que ens plantava de pet al 1983. El dijous havia saltat la polèmica per la suposada xenofòbia dels que cultiven vuit cognoms catalans. Així va esclatar a les xarxes un exhibicionisme de vergonya aliena: dels que es vanaglorien de catalanor, els que s’enorgulleixen de xarneguisme i els que van de cosmopolites per tenir cognoms estrangers. Em pensava que ja havíem superat aquest debat als anys 90. Dilluns eren els feixistes de Vox els que rebentaven un acte del dia per a l’eliminació de la violència de gènere just el dia en què moria una altra dona a mans de la seva parella home –i en van 52 el 2019–. S’ha de ser cretí. El negacionisme de la violència estructural contra les dones ens porta al 1997, l’any de la mort d’Ana Orantes, assassinada després d’una entrevista televisiva on denunciava 40 anys de pallisses i maltractaments del marit. Va ser la primera que va visibilitzar una xacra que Vox, ara, pretén dissimular. Dimecres li tocava al PP i Ciutadans negar la Llei de memòria històrica i ultratjar les víctimes republicanes de la Guerra Civil retirant-los les plaques d’homenatge d’un cementiri madrileny. L’excusa era aquella trampa blanquejadora de voler equiparar bàndols, el colpista i el defensor de la democràcia. I això ja ens enllaçava directament amb el franquisme. Vivim en una màquina del temps que només fa salts cap enrere. Dia rere dia s’ha de tornar a raonar sobre qüestions polítiques i socials que crèiem superades. Es pot pensar que només es tracta de retòrica, de polèmiques volàtils, però en una societat tan mediatitzada diria que el relat situa el marc mental i polític dels ciutadans. Entrar a debatre consensos passats desgasta, cansa, debilita i de facto els reobre i ens fa tornar al punt de partida. És una trampa. Hauríem de deixar-los lladrar i continuar cavalcant.

Dia rere dia s'ha de tornar a raonar sobre qüestions de tota mena que crèiem superades

El hàmster o el cavall