Mantenir el català no és de mala educació, és exercir el dret a parlar la llengua d'un mateix i amb la que millor s'expressa

Una de les primeres rodes de premsa que vaig cobrir va ser una visita del president Jordi Pujol a Planoles. Quan va acabar de parlar, una periodista de Televisió Espanyola li va demanar si ho podia repetir en castellà. Pujol li va clavar la mirada i, sense dubtar, li va contestar que si no li anava bé en català “que posessin aquelles lletres a sota com fan amb els estrangers”, i va marxar com si res davant la cara de resignació de la periodista. Recordo que em va sorprendre molt i vaig pensar que tampoc li hagués costat tant fer-ho en castellà, però alhora aquella actitud em va despertar certa admiració i respecte. Després de molts anys i moltes rodes de premsa mai més m’hi he tornat a trobar. Aquesta setmana qui va fer això va ser l’alcaldessa de Ripoll i ara diputada al Parlament per Aliança Catalana, Sílvia Orriols. Els del programa de La Sexta El intermedio li van fer una entrevista i ella la va contestar íntegrament en català, mentre la subtitulaven en castellà. Em va cridar l’atenció que el primer que va dir la periodista és que Orriols ho havia posat com a condició per fer l’entrevista, cosa que no he vist mai fer quan entrevisten Beyoncé i ella contesta en anglès americà. La norma de l’Orriols de contestar totes les entrevistes en català és vist amb simpatia per a molts. Ho he preguntat a gent poc susceptible d’estar d’acord amb les idees que pregona: que mantingui el català arreu on va, agrada. Gairebé és vist com un acte d’heroïcitat i de resistència. Però és que darrerament parlar català o donar mostres de conèixer la cultura catalana s’ha convertit en això, en un acte d’heroïcitat. Fa només uns dies, un parell de nois catalanoparlants es van fer virals a les xarxes socials per encertar com es deien els protagonistes d’una sèrie tan nostrada com Plats bruts, o per reconèixer el president Lluís Companys en una fotografia, o saber traduir alfombra com a catifa, basura com a brossa o matadero com a escorxador. Els van elevar a la categoria de mite i fins i tot hi ha qui ha demanat la Creu de Sant Jordi per a la parella de nois. Mai havia estat tan fàcil pujar a l’Olimp. Un altre exemple és un vídeo que corre en què un noi nord-americà va a comprar peix a un mercat de Barcelona parlant en català perquè viu a Barcelona des de fa quatre mesos i l’està aprenent. A les imatges hi apareix una dona –castellanoparlant– que se’l mira com qui veu un extraterrestre. “Brutal”, “impressionant”, “enhorabona”, “tothom hauria de ser com ell”, “moltes gràcies” són alguns dels comentaris que responen els usuaris de les xarxes socials. És tan fàcil caure bé als catalans! Només fa falta que intentis dir un parell de tonteries en català o encertar un parell de preguntes de primer de primària en cultura catalana i ja els tens a la butxaca. Però la reflexió va més enllà: hem convertit en extraordinari, i fins i tot en notícia, el que hauria de ser normal. Se’ns fa tan estrany sentir a la gent parlar-lo que quan un ho fa ja l’igualem a la Moreneta o a la Verge de Núria. Que l’alcaldessa de Ripoll mantingui el català en una entrevista a un país estranger, com pot ser Espanya, s’ha convertit en notícia, i per segons quins mitjans no pas positiva. Realment ens han fet creure que parlar en català és de mala educació si coneixem l’altra llengua, i que només ho fem per tocar el voraviu. Mantenir el català no és de mala educació, és exercir el dret a parlar la llengua d’un mateix i amb la que millor s’expressa. Per acabar, deixeu-me fer autocrítica. Fa uns anys vaig fer un viatge a l’Índia. En un mercat on m’intentaven vendre de tot, se’m van acostar un parell de nenes i amb un somriure que no els cabia a la cara em van dir: “Un, dos, tres, botifarra de pagès”. I els vaig comprar no sé quants collarets i braçalets. Doncs això, la tècnica la saben fins i tot a l’Índia.

Mantenir el català no és de mala educació, és exercir el dret a parlar la llengua d'un mateix i amb la que millor s'expressa

Els herois catalans