Els idiomes d’estat i l’estat de les llengües
“El procés independentista dels últims anys no ha tingut efectes positius en relació amb el català. Més aviat al contrari. La voluntat d’obtenir l’adhesió de la població de primera llengua castellana ha frenat qualsevol plantejament d’exigència en matèria lingüística”
Jordi Ginebra “L’estat del català. Voleu dir que n’hi ha per a tant?” (2021)
A la península ibèrica el panorama polític, des de les eleccions generals del 23 de juliol, és un joc de despropòsits, només cal constatar la reconquesta que la ultradreta ha consumat en traïdoria amb els pactes PP-VOX, sobretot a l’àmbit dels Països Catalans (Illes Balears, Aragó i País Valencià). Enmig de tot plegat un esperpèntic striptease d’investidura de Feijóo, el candidat marginat pel seu partit, mentre un camaleònic Pedro Sánchez segueix fent com a president de facto d’Europa i desfent com a president en funcions d’Espanya, tot un èxit estratègic donat que no té cap pressa en tornar a ser-ho abans de Nadal o ser candidat després de Reis; quan més tard sigui reelegit més durarà el seu inquilinat a la Moncloa, sap que Feijóo -superat per la morriña– es deleix per retornar a Galícia i que la descarada Ayuso -aznarista de pro- serà castigada amb el boicot dels PP gallec i andalús, fent-se-li impossible l’accés a la presidència espanyola.
Apropant-nos al “conflicte català”, el més destacable ha estat la trobada a Waterloo de Puigdemont i Ortuzar el 15 de setembre; això són paraules majors i no pas els embolics d’amnistia orgànica del missatger/ correveidile Asens o els algoritmes del metavers Albares. Però qui són aquests dos periodistes, actors destacats dels mitjans de comunicació? D’en Puigdemont recordar que és d’Amer, poble de quatre presidents de la Generalitat, tres abats del monestir i un escolà d’El Collell. En Carles Puigdemont i Casamajó va ser un jove forner i corresponsal de futbol, militant de CiU des de 1983 -déu n’hi do!-, amb un futur tan assegurat que als seus seixanta anys ha estat alcalde de Girona, president de la Generalitat i parlamentari espanyol -exiliat o pròfug?- a Brussel·les; la seva carrera política que semblava haver culminat l’octubre del 2017 segueix a ple rendiment quan s’ha o l’han (re)convertit en protagonista de la sèrie “La Investidura del Say yes i el Diguem no”. I, com a geni de làmpada, apareix el voluminós Andoni Ortuzar Arruabarrena, fidel militant del PNB des dels setanta, president de l’influent Euskadi Buru Batzar; aquest exdirtector de EITB, a qui li agrada la pilota basca, caçar bolets o degustar txuletóns i xacolí, com l’amerenc va nèixer l’any 1962; en aquest cas a Abanto-Zierbena, conca minera del ferro. Puigdemont i Ortuzar no sols comparteixen orígens populars i “ciències de la informació”, també han aconseguit presència mediàtica a Catalunya i Euskadi com a fervents democratacristians d’un nacionalisme lliberalment tradicional .
Possiblement a Ortuzar l’interessà reunir-se amb el devot Puigdemont per copsar les inquietuds polítiques del president català, les més personals i no pas les partidistes, ja que com a catòlics saben que el camí de la confessió és l´únic fiable. A Puigdemont l’encontre amb el basc de pes li va saber a glòria; poder parlar amb el cardenal del partit nacionalista amb més pedigrí d’arreu no és un contacte que es pugui acordar sense una insistent cita tan prèvia (o imprevista). Aquests del PNB en saben molt de com fou, com és i com pot ser Espanya, siguin temps monàrquics o republicans; fa segles que controlen la política de Madrid, sigui amb Iberdrola o el BBVA o, si convé, amb mà de plom i txapela negre. (El documental “No me llame Ternera” n´és un exemple). Si Ortuzar va viatjar a Waterloo no va ser, doncs, per fer turisme polític, tampoc per calmar o enfurismar als del PSOE i PP, el seu gest diplomàtic segur té rèdits per la seva estratègia en decidir qui governa Espanya; una altra mostra de poder. Per Puigdemont trobar-se amb Ortuzar devia ser una experiència mística, a mig camí entre l’emoció del baptisme i una absolució amb penitència; en el convergent afiliat a la disciplina populista del pujolisme la visita del jesuític biscaí pot servir-li per agafar -hi és a temps- la força necessària per reconvertir -copiant el MH Aragonés- el resclosit autonomisme dretà català en un pragmàtic nacionalisme capaç, ara sí, de fer-se respectar pels poders fàctics d´un Regne-Estat en procés federalista. Per ideologia creient, Junts i PNB són propers el PP, però per metodologia professional no dubten en apropar-se al PSOE; antropològicament ambdues posicions, (im)mutables a conveniència i burgeses , han resultat històricament i resulten contemporàniament perjudicials per la identitat de les nacions que representen. Valgui un recordatori de dates: el PNB-EAJ es va fundar el 1895, ERC i UDC l’any 1931 i CDC -ConvergènciaXJunts- el 1974, a Montserrat!.
Probablement les experiències d’Euskadi (de Gernika a ETA) i de Catalunya (de l’11S/1714 al 1-O/2017) necessiten, amb urgència i per evitar una desconnexió fatal, fer un reset de supervivència. Però em temo que l’únic reset que Junts -amb el consentiment d’ERC- té programat és el de passar del “peix al cove” al “cobrar per endavant”, sense aclarir si els pagaments de l’Estat són un crèdit a fons perdut o una hipoteca inversa; en tot cas sembla -s’ha negociat manta vegades- que la “protecció” de la llengua catalana funciona, a partir del 26 de setembre, com a moneda de canvi.
I com sempre que les nacions sense estat es (re)mouen, els afers idiomàtics provoquen un reguitzell de propostes -o acudits?- com que el Govern espanyol vol pagar l’operatiu de traducció perquè el basc, català i gallec es puguin “pronunciar” a les institucions europees, fins a la pressió d’ERC i Junts perquè les tres llengües siguin oficials a les Cortes o la campanya Say Yes de l’ONG del català -Plataforma per la Llengua- on, sense ser escoltats, actors/entrenadors demanen als presidents d’Europa que recolzin la legalització del català. La Constitució del 1978 reconeix com a llengües pròpies de les seves comunitats autònomes les tres que tenen la categoria de cooficials amb el castellà i les Cortes ja s’han estrenat, amb “pinganillo”, en l’aplicació de l’ecologisme lingüístic.
Encara que aquest estatus sembli favorable pel desenvolupament sociocultural d’aquestes llengües el cert és que totes tres avancen per la via del perill d’extinció, com ho fan, per cert, la majoria de les llengües del món, tret, per ser concisos, del xinés, l’espanyol i l’anglès; després, resistiran l’hindi, l’àrab o el rus i ben poques més. Si hores d’ara resulta grotesc que l’anglès sigui idioma oficial a Europa quan el Regne Unit va optar pel Brexit menyspreant l’etnologia del continent, també és per fer-s’ho mirar que siguin els països nòrdics els que s’oposen -ai!, l’ajornament!- a l’entrada de les llengües ibèriques al parlament europeu. No serà que tenen por que la densitat de parlants “soviètics” que habiten els seus territoris reclamin l’oficialitat del rus? Sí, aquesta és una de les raons extralingüístiques per les quals alguns estats -monàrquics o no- tenen reticències en acceptar aquesta ampliació idiomàtica; però si n’hi ha un que s’ha oposat i s’oposa sense embuts a l’oficialitat del català, basc i gallec a Europa, és França; la república de la “Liberté, Égalité, Fraternité” és un dels estats més centralistes del món, acompanyant en el podi a Rússia i Mèxic.
Als catalans del sud dels Pirineus ens protegeix certa sort antropològica si ens comparem amb els que tenen la ultradretana capitalitat a Perpinyà; el centralisme francès, des de l’imperi napoleònic, defensa sense escrúpols l´ús i l’abús d’una llengua única, el francès i ho fa amb més imperialisme que mai, potser perquè contempla indefens com les seves (ex)colònies d’Àfrica (Níger et al.) i d’Amèrica (Haití) els estan enviant, cansats d’humiliacions, a la merde, això sí, amb accent francès. Penso que els polítics catalans no haurien de dubtar en aprofitar aquesta -sigui o no retòrica- conjuntura sociolingüística per refer una identitat catalana malmesa per la pressió d’un cridaner espanyolisme i per la inoperància d’un catalanisme massa anys (des)centrat.
Si la nostra llengua va sobreviure molts segles gràcies a l´ús social que en feia el poble i que després ho va saber fer des dels cercles culturals -Renaixença- avui necessita d’ambdues vessants; pel que fa a la creativa no crec hi hagin esculls eminents, però l’ús social és complex -a pesar del cop de mà estatal- ja que una Catalunya pluricultural i multilingüe, amb vuit milions d’habitants, requereix d’uns lideratges polítics més intel·ligents. Propagar que parlem català deu milions de persones és imprudent, ja que si bé és cert que en els territoris de la Corona d’Aragó hi viuen uns quinze milions d’habitants, la realitat és que el català no és pas l´idioma d’ús social de la majoria; no ho és per les nefastes polítiques de dialectalització (valencià, per ex.) i perquè els pobladors d’aquest territori -tradicionalment homogeni- cada dia tendeixen més a adoptar l’espanyol com a llengua vehicular d´ús administratiu, comercial, comunicatiu, turístic, empresarial, etc. Per això el govern, ja!, progressista PSOE-Sumar no té cap reticència en recolzar, financerament i sentimentalment, la seva oficialitat a Madrid i a Brussel·les, més quan observen que, tret d’alguns escarafalls cavernícoles fatxes, molts catalans, bascos i gallecs l’aplaudeixen amb les orelles en veure pinganillos a les Cortes, orelleres innecessàries per la comprensió de les llengües romàniques (castellà, català i gallec) però imprescindibles per comprendre l’euskera dels diputats i senadors de EH-Bildu i el PNB.
La Torre de Babel és prehistòria, ara són els oracles de la Intel·ligència Artificial els que (re)presenten el més perillós repte per a la intel·ligència humana, un món on l’extinció lingüística -del català i de milers de llengües- ve sent i serà un dels efectes més empobridors i irreparables. Això i així ve i va sent la Història, sobretot quan s’esmunyen les evolucions i es reprimeixen les revolucions.