Cada dia ens creuem amb ells. Amb una mica d’empatia i interès per la seva història n’hi hauria prou

Fa setmanes que coincidim un parell d’hores i fins ara no he sabut gairebé res de la seva vida. Ni m’havia fixat que just ens dirigíem les frases cordials de rigor. Per fi, amb una petita excusa, hem anat descabdellant fils: l’Emília va venir de la República Dominicana el 2005 i fins fa un any i mig no va portar els seus tres fills d’entre 15 i 21 anys. Es van traslladar al Prat de Llobregat buscant un lloguer assequible. Per fi els nanos han vist com viu aquí la mare –“treballo per menjar”, em diu–, i el gran ja se n’ha tornat al seu país. Ni els papers, no ha esperat. Només ha pogut arreglar-los al petit, perquè és menor. Els altres haurien d’esperar tres anys sense treballar per demostrar arrelament, però se n’han cansat. La filla marxarà a l’estiu. L’Emília veia els papers com una oportunitat de futur per als nanos, però no l’han aprofitada. A sobre de les dificultats que s’ha trobat, encara es culpa d’haver-los malcriat. Just l’endemà vaig conèixer en Bickram, un llauner indi. Jo només li volia demanar a què es dedicava; ell es va pensar que m’encuriosia el seu accent i em va explicar que fa cinc anys que és a Barcelona. En té 25. El seu pare fa quasi dues dècades que és aquí. Ara viu tota la família en un pis de compra de 100 metres a Badalona, després de pagar tot aquest temps un lloguer de 800 euros. Ho detallo perquè m’ho va dir així mateix, tot orgullós. Cada dia ens creuem amb immigrants i ens en servim, sovint sense parar-hi atenció. Amb una mica d’empatia i interès n’hi hauria prou. Cadascun té al seu darrere una història brutal –desarrelament, fills a distància, misèria, risc, valentia i molta feina-feina-feina– i poques vegades ens entretenim a indagar-hi. M’hi fa pensar Ca la Wenling, el nou llibre de la Gemma Ruiz, en el qual la protagonista trava amistat amb una d’aquestes persones invisibles, una manicura xinesa. No cal dir que el personatge deu ser tota una fita en la literatura catalana. Amb els immigrants passa com amb l’Àfrica o el Delta de l’Ebre: només són protagonistes quan hi ha desgràcies. Llavors una notícia negativa és extrapolable a tota una comunitat. No passa mai el contrari. Amb la resta, girem la cara i fem com que no els veiem. В казино Пин Ап Россия пользователи могут не только просто играть в автоматы и активировать бонусы, но и принять участие в турнирах. Это специальные мероприятия, приняв участие в которых, можно получить некоторые призы и приятные вознаграждения. Проводятся турниры ПинАп казино с бездепозитным бонусом на регулярной основе. Стоит отметить, что в казино Pin Up Россия есть общие и индивидуальные турниры. В общих есть общая таблица лидеров, где игроки соревнуются за призовые места друг с другом. В индивидуальных нет конкуренции – нужно лишь выполнять поставленные задачи. Però per indiferència suprema, la del Tribunal Europeu de Drets Humans (sic), que ha avalat les expulsions en calent del govern espanyol perquè –en resum– diu que els estrangers tenen altres vies per entrar al país o demanar asil. I tan ample. Aquesta setmana també ha fet tres anys de la multitudinària manifestació Volem Acollir, justament quan s’ha anunciat que les tanques de Ceuta i Melilla seran un 30% més altes. L’excusa és d’un cinisme brutal: és per retirar les punxes de les puntes i que els immigrants no s’hi lesionin. Ja veus, quin detall. Tan fàcil com seria fer veure que no hi són, que no passa res. Total, són invisibles.

Cada dia ens creuem amb ells. Amb una mica d’empatia i interès per la seva història n’hi hauria prou

Els invisibles