Els parlants de la llengua catalana han hagut de protegir-se tothora de les agressions dels veïns del nord, del sud i de loest en les seves dèries expansionistes i suplantadores

Tot i que les meves primeres publicacions es remunten als anys 1974 (un llibre de poemes) i 1975 (quatre articlets a la revista gironina Presència), no va ser fins al 1982 que vaig començar a consolidar-me com a escriptor: ho feia amb la traducció de l’obra d’Erasme de Rotterdam Elogi de la follia. L’escrit i el seu autor, que desconeixia del tot quan rebia la proposta d’anostrar-los, em van captivar d’una manera tal que, un cop satisfet l’encàrrec, no trobava la forma de desempallegar-me’n i des de llavors vaig fer tots els possibles per aconseguir els treballs que més m’atreien del gran humanista. De la biblioteca de Montserrat obtenia una fotocòpia de l’immens volum dels seus Adagis, veritable compendi de la saviesa de l’antiguitat grega i romana, que em vaig brindar a traduir, convençut com estava que la nostra cultura en tenia necessitat, per tal com els coneixements aplegats en aquesta obra constituïen la base sòlida en què es fonamentava l’obra mestra de l’immortal polígraf. Llavors vaig tenir la primera gran decepció, en veure que el meu oferiment no interessava per res al mateix que m’havia fet la proposta d’incorporar a la nostra llengua el modèlic discurs del singular personatge femení. Vivim en un país que necessita enfortir la seva identitat per poder sobreviure dignament i per això sovint sorgeixen campanyes propagandístiques dedicades a posar en relleu els valors i la importància de la cultura que distingeix i singularitza en el món la nostra comunitat nacional. Segurament hi ha poques crides tan seductores com la que invita al coneixement d’un mateix. Però el primer que percep qui a casa nostra gosa a arriscar-se en el noble propòsit, és el condicionament de les limitacions històriques, ètniques i geogràfiques: els parlants de la llengua catalana –una evolució del llatí establerta en uns territoris ben delimitats– han hagut de protegir-se tothora de les agressions dels veïns del nord, del sud i de l’oest en les seves dèries expansionistes i suplantadores. Vet aquí obtinguda la presa de consciència. Llavors, d’acord amb els plantejaments obligats per les circumstàncies, venen les actuacions i els comportaments. Si la persona conscient treballa en una empresa normal, mancada de voluntat o de necessitat lingüística, en general no hi ha problemes de cap mena: basta cenyir-se a les normes de l’entitat i guardar la consciència per a millors ocasions. Els problemes es presenten només quan algú exerceix una professió estretament o íntimament lligada a la llengua. Per dir-ho amb pocs mots, quan algú és professor o escriptor –o totes dues coses alhora–. Fins fa ben poc els professors d’ensenyament mitjà havien de fer les seves exposicions i explicacions en la llengua del país. Tanmateix, els professors universitaris, encara que exercissin la seva tasca en un centre d’on el català fos l’idioma oficial, podien escollir la llengua en què exercir la seva docència. Mai cap universitat catalana pública ha obligat cap professor a fer les classes en català: que la nostra llengua sonés amb orgull –i certament amb discreció– dins les aules universitàries ha depès tan sols de la voluntat, de la bona voluntat!, del docent –i n’hi ha que són uns excel·lents professionals i que s’expliquen i escriuen en català. Anava a dir “només en català”. Però això és impossible. Sobretot en el cas dels escrits. El professor que s’ha determinat a escriure només en català els resultats de les seves recerques –i encara que sembli mentida n’hi ha algun– es posa, per aquest sol fet, en inferioritat de condicions respecte als altres que transiten còmodament per la llengua oficial de l’Estat o, de vegades –ara cada cop més–, pels camins de l’anglès, la llengua imperial d’avui dia. I, per postres, la màxima institució política nostrada, que hauria d’ésser especialment sensible a les qüestions de què parlem, en comptes de protegir el professor i d’encoratjar-lo a persistir en la seva voluntat, el penalitza i li obstaculitza l’accés a una plaça sòlida, adduint que no presenta un nombre suficient de publicacions de qualitat, pel sol fet d’haver tingut el valor d’escriure en català i no pas en castellà o en anglès. D’altra banda, com que les recerques solen interessar a públics molt reduïts, l’investigador té sovint dificultats a trobar un editor disposat a divulgar la seva obra, pels escassos rendiments econòmics que comporta (¿qui s’imagina una publicació d’alta recerca en física atòmica publicada només en català? –i tanmateix n’hi hauria d’haver en qualsevol cultura autèntica). No parlem ja del professor que, a més, escriu poesia o conrea una prosa literària amb personalitat. Aquest, no solament no pot viure del que escriu, sinó que, per postres, ha d’acabar gratant-se la butxaca per pagar les edicions de les seves recerques o dels seus productes artístics. Mirada així la cosa, es pot constatar que allò que s’anomena “cultura catalana” té uns límits claríssims. Que són els marcats, d’una banda, per les despietades condicions del comerç, i, d’una altra, per l’escassa disposició de l’estructura política a encaminar la cultura de què fa gala a la realització de la seva plenitud. Mentrestant sembla que les bones voluntats són les úniques disponibles i disposades a mantenir la dignitat...

Els parlants de la llengua catalana han hagut de protegir-se tothora de les agressions dels veïns del nord, del sud i de loest en les seves dèries expansionistes i suplantadores

Els límits de la cultura catalana