Mossèn Macaya –a tots els professors, fossin o no capellans, els dèiem mossèn– arribava puntual, sempre amb un llibre sota el braç. “Bona tarda, cinc minuts i pregunto”, anunciava. S’asseia i es posava a llegir. Passaven els minuts: deu, quinze, vint, vint-i-cinc... No recordo que hagués preguntat mai res

“Des de Sant Pere la carretera cueja, i passat el riu, hom arriba als plans. Allí neix un camí particular; mena a la casa.” La masia és Pigrau, també anomenada Can Cabanes, queda a la cara sud de la serra de Bellmunt. Josep Miquel i Macaya hi fou convidat un dia de tardor de 1970. De l’estada en farà un escrit: La casa. És un dels capítols d’una autoedició, un recull dels seus articles que havien sortit en revistes i setmanaris de la comarca. Miquel i Macaya fou un dels meus mestres, classes de gramàtica i literatura, al col·legi Sant Miquel, de Vic, als anys seixanta. “Mossèn Macaya –a tots els professors, fossin o no capellans, els dèiem mossèn– arribava puntual, sempre amb un llibre sota el braç. “Bona tarda, cinc minuts i pregunto”, anunciava. S’asseia i es posava a llegir. Passaven els minuts: deu, quinze, vint, vint-i-cinc... Dalt de la tarima, el mossèn tenia una visió panoràmica de la classe. De tant en tant aixecava el cap i mirant per sobre les ulleres repetia: “Cinc minuts i pregunto...”. No recordo que hagués preguntat mai res. Quan en fèiem alguna s’apropava i deia: “Et soc visat i et soc tornat visar. Ja pots pujar cap dalt; a veure el director”. El director era mossèn Barniol, li dèiem l’Amo; aquest sí que era mossèn. El càstig no era pas massa sever: un cop de regle al tou dels dits i llestos. I jo? El cap recolzat sobre el braç, veia passar els núvols per la finestra alta que donava al carrer de Manlleu. M’imaginava que els núvols feien curses, tot i que mai no en vaig veure cap que avancés a un altre. No vaig aprendre res! Josep Miquel i Macaya (1907-1995) va néixer i va morir a Valls (Alt Camp). Va estudiar a Tarragona i fou mestre en diversos llocs. A part de nombrosos articles i opuscles publicà Introducció a l’estudi de Sant Tomàs (1967) i les memòries literàries Història dels meus llibres (1967). La seva esposa, Maria Lladó, era la professora d’una acadèmia particular instal·lada al pis familiar, davant l’església de la Pietat. Jo no vaig ser mai alumne de l’acadèmia Macaya, però els relats d’amics i parents els tinc com a escenes viscudes. Només hi havia una aula, i moltes mosques! Del sostre penjaven les cintes de pega per atrapar-les. Els nens grans seien als pupitres del davant i els petits, al darrere. Una estufa de serradures escalfava el local. Totes les portes: la del lavabo, la de la cuina, la de les habitacions, tenien prestatges plens de llibres; al vàter també n’hi havia una bona pila. S’aprofitaven les restriccions de la llum per resar el rosari. Quan arribava el migdia la Sra. Maria feia classes i cuinava, anava i venia, i l’aula feia olor de patata bullida o de peix, segons el dia. El matrimoni tenia una nena amb síndrome de Down, la Maria Esperança, que es bellugava i sorollava per la classe. Miquel i Macaya havia estudiat a Lovaina i a París. Era bibliòfil, comprava llibres de forma compulsiva. La Col·lecció Miquel i Macaya és un fons bibliogràfic de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya, que prové de la seva biblioteca personal (1907-1995), i està format per 16.846 volums, primordialment d’humanitats: filosofia, religió, literatura, història, pedagogia i llengua. Seguim-lo en la seva anada a Pigrau: “Ningú no surt a rebre’ns, cal cridar, fer-hi un bon senyal. Després la fressa dels passos, l’abraçada i el benvoler”. En l’escrit descriu la casa: el menjador, la finestra que dona al corral, el foc a terra, la sala gran, el balcó, l’habitatge d’una fadrina on tot hi és senzill; un armari encastat a la paret; i al capçal del llit, un quadre... Més endavant, amb el seu estil tan peculiar, explica una troballa que l’emociona: “Perquè, a la casa humil, en solitud, mai no es podia pensar que en lloc discret, amagat a l’esguard, lluny de la convivència, sense fer-ne plat, hi hagi la millor amistat: llibres, llibres estimats... hom es complau a obrir aquest imposant armari: hi veiem estergit el seny de dues centúries, ha sentit el gemir i el sospir del temps; deu haver escoltat naixences i morts; hores de dolor, de pena, i hores de goig i d’amor, és el que estimem més de la casa”. S’hi queda a sopar i a dormir: “La taula es para; i els pares i els dos nois i la noia i nosaltres, al volt. El pare, dret, diu l’àngelus, en llatí. Després el silenci i el fred, alguna vaca braola, i al lluny crida un gos de masoveria... Cauen les primeres gotes, anirà pla bé a l’eixut tardorenc. Demà encara hi dinarem; serà igual que un dia de festa major... Casa estimada, casa solitària, ventejada, oberta de pinta en ampla a l’amistat: viu per sempre més!”. Doncs sí, Sr. Macaya, el seu penedit mal alumne té el goig de dir-li que, cinquanta anys després, la casa està plena de vida i ha estat rehabilitada pel seu propietari; el mateix que m’ha informat que els qui us acolliren foren els últims masovers. Dels llibres, ningú no ha sabut donar-me’n raó. Deuen voltar per aquest món, esperant que una mà caritativa els reculli i els posi en un altre armari; per iniciar una nova vida. Vostè sap prou bé que els llibres ens sobreviuen.

Els llibres de Pigrau