Els que col·leccionen estrelles Michelin sovint cuinen menjar mediocre per al paladar, però visualment sofisticat i car

Alinear-te sempre amb el bàndol dels perdedors afavoreix que progressivament sentis un cert ressentiment envers els triomfadors. Quan a escola eres inevitablement una de les tres últimes tries a l’hora de confeccionar els equips de futbol a l’hora del pati, ningú hauria dit que els quatre jugadors reiteradament preferits amb prou feines jugarien en equips de regional. Aquells líders infantils solien ser els que cada vegada que agafàvem un autocar s’asseien a la fila del darrere. Curiosament, quan ens la van cedir perquè constatéssim que s’hi viatjava igual de malament que en qualsevol altre seient, era perquè preferien la intimitat d’una filera intermèdia per morrejar-se amb alguna companya de classe. Malgrat el símbol de la derrota que portem dibuixat al front com a individus i també com a col·lectiu, moltes vegades ens agrada elevar-nos per sobre de les nostres possibilitats i ens autoproclamem els millors del món. Ens passa en un àmbit gastronòmic, on aquells que col·leccionen estrelles Michelin sovint cuinen menjar car i mediocre per al paladar, però visualment sofisticat, a canvi de factures que pel preu semblaria que ens han provocat orgasmes gustatius a la gola. El pont Macià Bonaplata de Ripoll va ser construït el 1883 per tal que els veïns del barri de l’Estació de ferrocarril tinguessin més fàcil accedir al centre de la vila. Tant aquest pont com el molt més modern d’Olot (1981) que es va fer substituint el d’un segle abans són vials practicables sobre el Ter, que a l’hivern pateixen les inclemències d’una meteorologia que aquest any està tornant a la normalitat d’un fred estricte. Entremig de tots dos, el pont de la Lira posa a prova la verticalitat dels que el passem a primera hora anant a buscar la premsa escrita. Tenint en compte que cada vegada es llegeix menys paper, estaria bé que obres com la dels garrotxins que van guanyar no sé quin equivalent a l’Oscar d’arquitectura fossin si més no practicables abans d’acabar definitivament amb els lectors tradicionals. L’estètica del rovell potser queda mitjanament bé a una foto, però és tan poc funcional i al cap d’uns anys decadent com ho són el polèmic Centre Cívic de Ridaura o els vestidors de la pista d’atletisme d’Olot, on està jugant alguns partits l’equip híbrid de rugbi format pel Ripoll i el Banyoles. Això sí, de premis i fer el milhomes tant com vulgueu. I tot plegat per repetir un mateix model –estil en deuen dir– com si fossin uns Santiago Calatrava qualsevol, del qual també ens vam firar un horrible pont amb ínfules de modernor. És el que té ser un guanyador però treballar pels fracassats de sempre.

Els que col·leccionen estrelles Michelin sovint cuinen menjar mediocre per al paladar, però visualment sofisticat i car

Els més rovellats del món