No recorden quan de ben petits els cantava cançons de bressol catalanes per tal que s’adormissin als meus braços

Els meus fills diuen bro i no xaval; diuen guys i no vosaltres; diuen cool i no xulo; em diuen mom i no mama.

Els meus fills pensen i somnien i parlen i escriuen i llegeixen en anglès.
Els meus fills saben l’himne d’Amèrica de pe a pa, i quan l’escolten es treuen la gorra i es posen la mà a sobre el cor per cantar-la, però porten samarretes del Barça que l’avi els compra cada vegada que anem a casa a visitar-los.

Els meus fills llegeixen el Cavall Fort que arriba puntualment a casa travessant l’oceà, però em costa que llegeixin res més de català, perquè sempre han après en anglès.

Els meus fills consideren que el Halloween és la seva festa, tot i que es deleixen amb el record d’una castanya ben torrada.

Els meus fills estan convençuts que els texans són roba de mudar, massa incòmodes per posar-se els dies de cada dia, i van pel carrer amb sabatilles de platja i mitjons. Creuen que 10 graus de temperatura no és fred i molt sovint es vesteixen amb jaqueta per abrigar i pantalons curts, no fos cas que tinguessin calor.

Els meus fills han agafat el sentit de l’humor americà, i quan expliquen un acudit jo mai els entenc, a vegades per l’anglès que empren, molt sovint perquè el seu sentit de l’humor és totalment diferent del meu.

Els meus fills saben les cançons de bressol que els van ensenyar a la seva escola, i ens hem fet un fart de cantar “the wheels on the bus”. No recorden quan de ben petits els cantava cançons de bressol catalanes per tal que s’adormissin als meus braços.

Els meus fills se senten catalans i americans. I espanyols i anglesos. Em van preguntar si a part també érem jueus i els vaig haver de dir que no, que de jueus no n’érem.