Els millors minuts… | Derrotes que per orgasmes no vinguin
El dia que Jorge Valdano va dir allò que “el futbol és la cosa més important, de les coses menys importants” i va retirar-se al seu racó de fer la fotosíntesi amb aquell deix de “mireu què acabo de dir”, moltes persones van coincidir que possiblement tenia raó. De fet, la frase s’atribueix també a Arrigo Sacchi o a Jürgen Klopp, però independentment de qui en sigui l’autor original coincidirem que per a moltes persones fins i tot és la cosa més important de totes les coses importants o no. Si demanéssim a un percentatge significatiu de gent si prefereix que el seu equip s’emporti una competició o mantingui una categoria o simplement que s’imposi en un partit de màxima rivalitat, o bé que el partit polític al qual vota guanyi les eleccions, no tinc cap dubte quina resposta obtindria més adeptes.
Un aficionat al futbol en té prou de fer-se del Reial Madrid per tenir automàticament el nombre més gran de Copes d’Europa, independentment de les ajudes arbitrals i joc insuls que hagin utilitzat per aconseguir-les. El més habitual és ser d’un equip de l’àmbit geogràfic on vius. A Catalunya hi ha molt aficionat al Reial Madrid, ja sigui perquè va ser considerat durant el franquisme com el representant del règim, perquè la immigració peninsular va portar-ne també a molts seguidors, o simplement perquè hi ha persones que necessiten sentir-se guanyadors encara que sigui en collonades esportives. És normal que els catalans adoptin l’equip que durant bona part de la seva història ha representat la catalanitat, que ha estat estigmatitzat precisament per això, i que a més ha mantingut una essència des de l’època de Cruyff entrenador on s’ha valorat –a banda de resultats– la mena de joc que es practica. Sí, el Barça aglutina aquests paràmetres, tot i que és lícit que hi hagi gent que prefereixi l’Espanyol, i últimament també el Girona, com abans podien haver secundat al Nàstic, el Sabadell, l’Europa, el Lleida o el Condal.
La temporada que es va acabar diumenge passat ha suposat el retorn a un futbol atractiu que només havíem assaborit amb comptagotes durant l’última dècada i mitja. Hansi Flick ha trobat aquella tecla que et fa esperar el pròxim partit, sigui contra qui sigui, perquè saps que tens força probabilitats de passar-t’ho bé. El partit de tornada de la semifinal de Champions a San Siro contra l’Inter de Milà va acabar amb derrota i eliminació. Però és d’aquells enfrontaments on malgrat el resultat saps que l’equip ha fet alguna cosa gran. La remuntada, l’actuació arbitral, l’actitud dels jugadors, l’espectacle, el joc i les estadístiques són circumstàncies que sovint es deixen de banda, però que cal valorar sobretot quan el signe final no és del tot favorable. Perquè per assaborir millor les victòries cal conèixer també el regust de les derrotes. I acumular-ne unes quantes, fins i tot si són dolces com aquesta. I els altres que vagin acumulant quincalla perquè el seu president facinerós pugui fer-ne tota l’exhibició prepotent que vulgui.
Dimarts 6 de maig de 2025
El FC Barcelona és derrotat 4 a 3 a la pròrroga del seu enfrontament contra l’Inter de Milà