Una de les tradicions que més trobo a faltar en aquesta mitjana edat disfressada de Peterpanisme és arribar de la […]

Una de les tradicions que més trobo a faltar en aquesta mitjana edat disfressada de Peterpanisme és arribar de la feina a 1/4 d’11 de la nit, parar un moment a casa, i agafar el Vespino per anar al videoclub Anguesan. L’Anguesan era al barri de la carretera de Barcelona, el més habitat de Ripoll. Pels que vivim al barri vell, és pràcticament un altre poble, amb racons desconeguts que de vegades és sorprenent de descobrir. Els racons del videoclub els tenia més que apamats. Deixar-s’hi caure a aquelles hores intempestives i trobar-hi encara gent parlant de les últimes novetats, del Brazil de Gilliam, o de si Eusebio Sacristán mereixia o no ser titular al Dream Team original de Cruyff era la millor manera d’entrar al cap de setmana. A les antostes de l’Anguesan, com de fet a la de majories de videoclubs que vaig conèixer, hi havia nombroses mostres del que anomenàvem cine de sèrie Z, que és com una sèrie B portada a l’extrem. Les interpretacions dels actors, els guions, la música, els efectes especials i absolutament tota la producció estaven al servei d’un vehicle superior, en forma de despropòsit, en el qual de tant en tant s’alineaven els astres i en sortia una pel·lícula notable. Ed Wood va ser reivindicat ara fa tres dècades per Tim Burton, com a paradigma del director cinematogràfic que aconsegueix treure rendiment d’un pressupost baixíssim, ni que sigui per reivindicar alguna de les seves pel·lícules com les pitjors de la història del cine. Seguint les petjades de Wood el cine produït a l’extraradi dels grans estudis de Hollywood va ser una fantàstica escola per a aquells professionals que no tenien la sort d’accedir als circuits convencionals, i sobretot als seus pressupostos. El gènere del terror es va convertir en un bon refugi per a aquests teòrics perdedors. Productores com la novaiorquesa Troma van esdevenir inesgotables màquines de generar títols, molts dels quals motiu de culte i devoció entre els aficionats més freaks. Encara que el gènere s’ha mantingut fins a l’actualitat, amb nombroses ramificacions sobretot asiàtiques i italianes –però a l’abast alhora de qualsevol persona que tingui un quart d’idea i una càmera per enregistrar-ho– va ser durant els anys vuitanta i noranta quan va assolir una major implantació, gràcies precisament al suport videogràfic. John de Bello va dirigir el 1978, Attack of the Killer Tomatoes, una comèdia protagonitzada per tomàquets assassins, la sublimació del subgènere de psicòpates, en aquest cas amb origen a l’horta. La cinta tenia un tema musical del mateix nom, que hauria d’estar en un altar, molt per sobre de porqueriotes com la cançó que cantava Whitney Houston a El guardaespatlles, o la sonsoniosa Streets of Philadelphia de l’Springsteen. Ep, i a més de la pel·lícula se’n van fer diverses seqüeles, sèries i fins i tot videojocs. Sublim.

Una de les tradicions que més trobo a faltar en aquesta mitjana edat disfressada de Peterpanisme és arribar de la […]

Els millors minuts… | Tomàquets assassins de cinèfils puritans