No sé si m’entendran els més joves si els dic que estan carregats de pulecres, o que no em trobo gaire llatí. I si un dia l’home del temps digués que fa un dia ortigat, o un dia que no és ni gall ni gallina?

“Va caure bocaterrosa damunt del cadàver, i al seu voltant es va escampar la mort que devora vides.” Homer (La Ilíada). Aquest encapçalament el llegim abans de començar la novel·la de Miguel Aguirre Els morts no parlen, novel·la negra ambientada a Banyoles. El títol, ens va explicar l’autor, és de Josep Pla quan parla del Rellotger de Creixell, el bandit del Terraprim d’Empordà, que segons Pla és la comarca natural de Banyoles, capital també, segons l’autor empordanès, d’aquest tros de terra que s’estén entre el Pla de l’Estany i l’Empordà. El Rellotger liderava una banda de lladres que assaltava gent i cases i que quan els sorprenia algun testimoni aquest era assassinat perquè la consigna era: els morts no parlen. Aquest escrit vol ser un homenatge a tots els clubs de lectura. Un homenatge a la màgia que es respira quan autor i lector es miren els ulls. Somriures, complicitats. Encara que hi hagi normalment més dones que homes als clubs de lectura poques vegades hi ha tanta igualtat de gènere. Respirem harmonia concentrats en la lectura, discutint, comentant, enraonant, raonant, contrastant. El protagonista és l’esperit del llibre. A Campdevànol va venir Miquel Aguirre a presentar-nos el seu llibre, del qual ja s’han fet cinc edicions i possiblement se’n farà una pel·lícula. Tretze morts he comptat, va comentar una lectora. I una altra va dir, no es va enfadar la gent de Banyoles? L’autor va riure i va dir que no, al contrari. Van organitzar un autocar per visitar els llocs on els protagonistes fan els seus xeflis o viuen les seves peripècies entrebancant-se enmig dels cadàvers. Els lectors demanaven com s’havia escrit la novel·la: en bolígraf, a l’ordinador, prenent notes? Altres no acabaven d’entendre el perquè a vegades passa el que passa o perquè l’autor tria segons quins comportaments pels seus personatges. El diàleg és fluid, intens. El temps passa de pressa, ni ens n’adonem. Flueixen les paraules i el llibre ens embolcalla. Ens hem fet un fart de riure, comenta un lector. Com t’ho has fet? El meu fill em deia que és impossible que un llibre faci riure. I la meva dona em preguntava que què em passava? Que no la deixava dormir. Hem rigut pels descosits. I mentre una anècdota s’encadenava amb una altra, os pedrer!, vam veure que el llenguatge d’Els morts no parlen ens fa viure el Lloc en majúscules. Uns personatges, estripats però reals, que elogien amb el seu parlar una llengua que pot tenir tots els gustos perquè també sap fer parlar personatges mafiosos de baix rang. Malitsiga!, perquè un munt d’aquestes expressions ja les fem servir poc. No sé si m’entendran els més joves si els dic que estan carregats de pulecres, o que no em trobo gaire llatí. I si un dia l’home del temps digués que fa un dia ortigat, o un dia que no és ni gall ni gallina? Ens quedaríem amb un pam de nas o l’entendríem? Miquel Aguirre fa parlar Els morts no parlen amb un llenguatge genuí, sense amagar-se de res, ensenyant les vergonyes que ens envolten sense embuts. Ben arrepapats al seient gaudim-lo! Càgon redeune!