La vida, impetuosa, ens arrossega, però hi ha moments en què l'únic que funciona és frenar i parar. Arrecerar-nos allà on ens sentíem protegits, fer niu i donar-nos permís per pair i també per plorar

Fa tres setmanes que se’m va morir el gos (16 anys vam compartir amb en Duc) i encara en porto el collar dins la bossa de mà. Li vaig ficar sortint de la darrera visita al veterinari i allà s’ha quedat. I fa nosa, ho sé, perquè la bossa és petita i sempre va plena de llibres i llibretes i el moneder i el necesser i les claus... i en realitat m’és ben igual. Abans ho llençaria tot que treure’l, perquè és on ara mateix crec que ha d’estar. Però llavors, la vida. Ai, la vida... La vida que sempre empeny... La veig que em crida, com un agent de trànsit emprenyat, amb el xiulet a la mà: vinga, dona, vinga! Circula! Endavant, endavant, endavant! I jo no tinc més remei que creure i fer-li cas. I em veig a mi mateixa caminant com si res cap a la feina, portant els nens a l’escola, pensant què farem per dinar o per sopar. I em veig a mi mateixa llegint, rient i fent bromes. Cuinant pastissos per a companyes de feina que fan anys. Els morts que hem estimat. No pas els que veiem a les notícies, a l’altra punta de món, que en són tants i estan tan lluny que ja ni podem ni volem sentir-los com a nostres. Cada dia una mica més durs per dins, oi? Cada dia una mica més secs per protegir-nos de tanta brutalitat. Aquests no, avui. Em refereixo als morts que hem abraçat. Els que en sabem el nom. Els que invoquem, a vegades a propòsit i a vegades sense voler, en un gest, una paraula, un paisatge, mentre escoltem una cançó determinada, olorem un perfum, recordem una història compartida... Els que ens eren llum i ara s’han apagat per sempre. Què en fem, d’aquests morts? De qui són aquests morts? Fa vuit anys se’m va morir el pare i no me’n vaig poder acomiadar. En aquell moment vivia lluny de casa i quan vaig arribar ja va ser tard. Mentre anava cap a l’aeroport, amb l’esperança encara de poder-hi parlar ni que fos un momentet, preparava la darrera conversa, assajava mentalment les paraules que faria servir, com li desvelaria el meu secret, allò tan esperat: “Seràs avi un altre cop, papa”... Què en fem, del silenci? I de la impotència? I de l’enyorança? On ho guardem tot això per sobreviure-ho i que no ens faci gaire mal? Vinga, vinga, vinga, circula, endavant! La mort com “una agulla que no puc enfilar de cap de les maneres”. La mort “com un vestit nou que no sé si m’estreny o em va balder, però que no em vull treure”. Qui parla és la Maria, la neta de Ca la Vídua. Me l’he trobat a les pàgines de Només terra, només pluja, només fang, de Montse Albets, a Edicions del Periscopi. Quina novel·la! Me l’he trobat precisament ara que porto el collar d’en Duc a la bossa de mà. La Maria que ha tornat al poble, al casalot familiar, ja buit i abandonat, arrossegant amb ella “una gelor que s’escampa com una trencadissa”. Desfeta per dins i amb la mort arrapada a l’ànima; sense saber com treure-se-la del damunt, com dominar-la. Ha tornat als orígens per entendre, per comprendre, per acollir allò que per moments és inassumible. A Ca la Vídua el rellotge de paret ha deixat de comptar. La casa i tots aquells (però sobretot aquelles) que hi han viscut generació rere generació l’emparen i li donen allò que a fora, avui en dia, li és negat: temps. Descans i una llibreta. “Com que no ho entenc miro d’escriure-ho, perquè potser així hi trobaré algun sentit.” La vida, impetuosa, ens arrossega, però hi ha moments en què l’únic que funciona és frenar i parar. Arrecerar-nos allà on ens sentim protegits, fer niu i donar-nos permís per pair i també per plorar, tant com calgui i de la manera que sigui, els morts que hem estimat.