Mentiria si digués que no em molesten les activitats esportives, on és necessària la presència d’un motivador perquè els practicants o els espectadors se’n sentin copartícips actius

Els Pets són segurament un dels grans responsables de la desafecció que ja des dels seus inicis vaig sentir pel rock català, juntament amb els Sau. Però si alguna cosa positiva tenien els concerts dels osonencs és que t’agradessin o no les cançons, no obligaven el públic a fer l’idiota. Recordo una actuació als terrenys de l’antiga Campsa de Vic, on al mig d’una cançoneta, Lluís Gavaldà demanava a la gent de posar-se a la gatzoneta per després aixecar-se tots de cop. Era a principis dels anys noranta, quan ja en feia uns quants que jo havia acabat l’EGB i fins i tot l’agradabilíssim servei militar amb el qual els nois representava que pagàvem l’honor de ser considerats súbdits del merdós Estat espanyol. Sempre m’ha semblat que els concerts musicals haurien de servir per compartir una experiència sensorialment agradable i no pas per participar en titellades i coreografies per dissimular la manca de talent del grup en qüestió, i que de retruc em recorden poderosament els jocs de cucanya escolars o els exercicis estúpids de la mili. Mentiria si digués que no em molesten les activitats esportives, on és necessària la presència d’un motivador perquè els practicants o els espectadors se’n sentin copartícips actius. Sembla que sense un speaker estrident que difon proclames ridícules sigui impossible d’organitzar una cursa o una carrera o una competició. L’avorriment generalitzat dels esports sense pilota en els quals la gran virtut és ser el primer a acabar una trajectòria entre dos punts només pot incrementar la seva futilitat gràcies a un individu, un megàfon, i unes proclames que avergonyirien a un nen de 6 anys de qualsevol època prèvia a 1950. La bola de neu dels humans implica autoenganyar-nos constantment de la gran mentida que és tot aquest muntatge absurd. Una de les millors maneres de fer-ho és ofegant pensaments crítics a base de brams d’ase. Si un motivador no tingués un altaveu, el prendrien per boig. Només imposant-se a base de decibels aconsegueix tenir un públic entregat, per mínim que sigui. Qui diu cursa de runners, diu míting polític. El format és similar. La buidor, també. En aquest cas, però, el més ridícul són les desenes de persones que darrere de l’individu del micròfon que vomita proclames sobre el faristol aplaudeixen com un sol home, amb cara de no haver entès res, ni la maleïda falta que els fa.

Mentiria si digués que no em molesten les activitats esportives, on és necessària la presència d’un motivador perquè els practicants o els espectadors se’n sentin copartícips actius

Els motivadors i els motivats