La base de la llibertat religiosa i ideològica no és acceptar les creences dels altres –tu allà, jo aquí i ens desitgem Bon Nadal i Benaventurós Ramadà–, la base és acceptar el dret a dubtar, canviar d’ideologia o religió i fer-ho públic

Amb motiu de l’aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils, molts es van tornar a preguntar què havíem fet malament que havia motivat que aquells nois de Ripoll que tothom coneixia i jugaven a futbol amb els altres nois es convertissin en assassins. En altres casos a Europa els autors d’atemptats gihadistes vivien a barris com el de Molenbeek a Bèlgica, en el qual molts dels joves pateixen segregació i manca d’oportunitats laborals i educatives. Però aquest no era el cas dels nois de Ripoll, i d’aquí sortia la pregunta, feta amb evident sentiment de culpa. I juntament amb aquesta pregunta es van fer actes de commemoració en els quals es posava en relleu la diversitat religiosa i el fet que totes les religions volen la pau. Plantejament de sortida del qual em permeto discrepar, no perquè no sigui cert sinó perquè es fa des d’una posició equivocada que entén la societat com la coexistència de diverses religions o col·lectius convivint i respectant-se, però que legitima l’element principal que va empènyer aquests joves a cometre els atemptats. El mur o la diferència entre comunitats que, en el cas dels musulmans, per la prohibició en els països i societats islàmiques a canviar de religió, accentua molt més la no empatització amb els altres. Aquí és on hi ha l’error principal de certes visions de la diversitat i la llibertat. La base de la llibertat religiosa i ideològica no és acceptar les creences dels altres –tu allà, jo aquí i ens desitgem Bon Nadal i Benaventurós Ramadà–, la base és acceptar el dret a dubtar, canviar d’ideologia o religió i fer-ho públic. No som comunitats diferenciades, som una sola comunitat on no només hi ha gent de totes les creences sinó que les persones canviem d’ideologia o religió sense que sigui problemàtic i on un pot dir que ha deixat de creure en Déu. Tant a l’Antic Testament dels cristians com la Torà del judaisme, hi ha versets que proposen matar infidels. Al llarg de la història els regnes cristians van iniciar moltes guerres contra els considerats infidels. Però amb la Il·lustració de finals del segle XVIII, després de les guerres entre catòlics i protestants, a poc a poc la religió va quedar ubicada amb més o menys matisos en l’àmbit individual. Ara el dret a creure o no creure i a canviar de religió forma part de la llibertat en la qual se sustenten les democràcies. Als Estats Units i l’Amèrica Llatina hi ha milions de cristians evangèlics que neguen la teoria de l’evolució i creuen que la sida va ser un càstig diví. Però les seves idees no se sobreposen als codis penals ni civils. I Israel va ser creat per Ben Gurion, que no amagava que tot i ser jueu de cultura ell era ateu. L’Alcorà, que comparteix amb la Bíblia part del seu contingut i profetes, també té molts versets proposant matar els infidels i els que viuen de manera contrària a l’islam. Però a diferència de les societats de les altres dues religions monoteistes, el món islàmic no ha acceptat els valors de la Il·lustració que parteixen de la llibertat ideològica. Llibertat que només es reconeix quan s’accepta el dret a canviar de religió. Aquest és l’element nuclear que empeny a molts fills d’immigrants musulmans a abraçar el terrorisme religiós. Quan han estat educats per la família i l’entorn que el món es divideix entre ells i nosaltres, musulmans i no musulmans, quan els codis civils dels països musulmans consideren un delicte molt greu –penat a uns llocs amb la mort física i a d’altres amb la mort civil– deixar de ser musulmà, quan una dona musulmana és impossible jurídicament que es casi amb un no musulmà –a l’inrevés sí, perquè creuen que l’islam es transmet amb el semen de l’home–, s’interioritza una segregació i una impossibilitat d’empatitzar amb els altres. A França s’han fet propostes per forjar un islam compatible amb els valors de la llibertat ideològica que supediti la religió en l’àmbit personal. Fa uns mesos 300 personalitats de diferents ideologies, entre les quals hi havia Nicolas Sarkozy o els filòsofs Bernard-Henri Lévy i Alain Filkenkraut, van signar un manifest proposant que l’islam revisés l’Alcorà, fent quelcom similar al que va fer el catolicisme amb el Concili Vaticà II, i es declaressin obsolets els versets que proposen castigar els infidels. Simultàniament, 30 imams, entre els quals hi havia el de la Gran Mesquita de París, en feien un dient que el veritable missatge de l’islam estava sent segrestat per gent inculta i manipulada que danyaven les creences de la majoria de musulmans que només volen viure en pau. I és aquí, en aquesta dificultat d’empatitzar amb la societat occidental, on la religió és només un tret lliure i canviant de cadascú, quan fills d’immigrants, tot i no haver tingut fins llavors una vida religiosa, per procés individual, com a sortida al conflicte identitari de no ser d’aquí ni d’allà, o manipulats per un personatge nefast com Abdelbaki es-Satty, decideixen atemptar contra els seus veïns. I la interpretació literal de l’Alcorà i els hadits de Mahoma pel que fa al Paradís, al qual s’accedeix de manera més avantatjosa si es mort defensant l’islam, els deslliura de remordiments i els garanteix una felicitat en la qual superaran les seves contradiccions.

La base de la llibertat religiosa i ideològica no és acceptar les creences dels altres –tu allà, jo aquí i ens desitgem Bon Nadal i Benaventurós Ramadà–, la base és acceptar el dret a dubtar, canviar d’ideologia o religió i fer-ho públic

Els nois de Ripoll més enllà de nosaltres