L’Espinàs ha set un home que sempre l’hem tingut a prop i ens costa pair que ell i altres persones potser no tan conegudes, com el meu avi, ja no hi siguin perquè en voldríem saber més de tot allò que amb els anys van aprendre i desaprendre

Carme Brugarola “Els núvols tapen el sol, el sol fon el glaç, el glaç trenca les cames de la xixella.” Dita popular El meu cosí em va dir que l’avi li explicava coses així quan l’acompanyava amb els xais i les vaques. I dins del meu cap hi veig camins fresats de paraules, dites, cançons i veus antigues. No ho puc evitar, enyoro el deix d’uns mots perduts, d’uns paisatges feixucs plens de renecs, de freds i de calorades. S’ha mort Josep Maria Espinàs, nascut l’any 1927. Aviat hauria fet 96 anys. L’Espinàs ha set un home que sempre l’hem tingut a prop i ens costa pair que ell i altres persones potser no tan conegudes, com el meu avi, ja no hi siguin perquè en voldríem saber més de tot allò que amb els anys van aprendre i desaprendre. Ja fa uns quants anys que, davant del bar de l’institut Abat Oliba de Ripoll, parlàvem amb Miquel Ruiz, fotoperiodista cofundador de Fotògrafs per la Pau. En plena guerra dels Balcans ens explicava com feien arribar refugiats cap aquí: si calia, fins i tot amagats dins del maleter. Va fer unes quantes xerrades a l’institut i vam poder veure una exposició de les seves fotografies a la Sala Abat Senjust de Ripoll. Hi hauria anat amb ell, als Balcans, però em va frenar el meu fill, que era molt petit. Aquesta setmana també se n’ha anat, tenia 69 anys. En Miquel era energia pura: si no estigués malalt, em va dir en una sessió del Terra Gollut a Ribes de Freser, jo ja hi seria, a la frontera sud. Feia anys que no ens vèiem, però de seguida vam començar a dir-nos coses perquè quan els ulls parlen les paraules surten soles. Era com si el nostre petit granet de sorra s’engrandís xerrant del cinema del Terra Gollut. Si no recordo malament, li van fer un homenatge per la seva trajectòria com a fotoperiodista. En vull saber més de tot allò que amb els anys vas aprendre i desaprendre, Miquel. A vegades hi ha coses ben senzilles que no acabem d’entendre. Quina música hi podríem posar al mig de tot plegat? El meu avi tocava el flabiol i el tamborí per fer ballar els gegants, l’Espinàs escrivia al compàs de les tecles de l’Olivetti i tu feies espetegar la càmera sense treva. L’altre dia, al costat de mestres acabats d’estrenar, vaig ensenyar il·lusionadíssima un petit vídeo: la música del tam-tam hi ressonava. Em pensava que els mestres m’agafarien el telèfon de les mans i es posarien a ballar allà mateix, però ningú va aixecar el cul de la cadira. Van riure una mica i van dir que ja feien coses. Qui tocava el tam-tam era un alumne de la seva escola d’uns 5 o 6 anys, duia un ritme frenètic, atent al so dels tam-tam del seu pare i tiet. Concentradíssim. Tampoc els vaig poder explicar que el nen és mandinga, ni que els músics de la tribu són els qui la cohesionen fent ballar la gent tot arraconant els conflictes. Aquest nen exporta els sons d’uns paisatges feixucs plens de calorades, les seves mans continuen fent retrunyir el tam-tam com totes les mans de generacions antigues, el so no s’ha aturat mai, ni en temps de guerra, com no s’ha d’aturar mai el so del flabiol, ni el de l’Olivetti, ni el de la teva càmera, Miquel, perquè com diu Mallarmé: “Tot, en el món, existeix per acabar convertint-se en un llibre”. I jo hi afegeixo: o en una imatge.