Els objectius de desenvolupament sostenible sis anys després: una crida a l’esperança o al catastrofisme?
Quan el 2015 es van establir els ODS moltes persones ens vam animar. Confluïen per primer cop els dos grans desafiaments del planeta: la iniquitat i l’emergència climàtica. Immediatament, la pregunta fou si no era massa informació per treballar-hi: 17 objectius, 169 metes i 232 indicadors. Segurament es podia haver trobat una fórmula per simplificar-los. Com que és un tema enrevessat, parlar de futur a través dels ODS 2030, sis anys després de la seva creació i a nou anys de la data límit, s’ha de fer amb molta cura. Ja fa anys governs i empreses afirmen que estan actuant en la millora dels reptes socials i mediambientals, però l’única veritat que és “clara, rasa i pura” és que el planeta mai havia estat tan desquaringat i les desigualtats tan altes.
Des dels inicis els defensors dels 17 ODS van veure oportunitats d’innovació en cada àrea de l’Agenda 2030. I ens explicaven que el problema real no era la viabilitat d’unes metes ambicioses, sinó la necessitat de prendre’ls seriosament, organitzar-se i mobilitzar els recursos necessaris per aconseguir-los. En canvi, els crítics deien que només eren un altre instrument de “neteja verda” (greenwashing) del qual s’havien dotat els polítics i les empreses per dir que estaven fent quelcom. O, dit d’una altra manera, com ha passat amb la COP26 a Glasgow, més “bla, bla, bla…”.
El sentit comú ens ha ensenyat que és una metodologia molt carregosa per portar-la a nivell micro. La plataforma VISOR2030 de la Diputació de Barcelona ha fet aquest esforç i l’ha posat a disposició de tots els municipis de la província. Ara bé, no m’arriscaria a preguntar a les alcaldesses i alcaldes d’Osona per l’assoliment dels ODS en el seu municipi.
La reflexió de reterritorialitzar la producció i fomentar el consum local segurament caldria fer-la en cadascun dels ODS
Potser sí té cert sentit parlar d’ODS a escala de país, ja que els indicadors no només consenten comparació entre països, per ajudar els que s’estan quedant enrere, sinó que permeten una rendició de comptes als governants dels diferents països. L’informe d’aquest any 2021 situa Espanya en la posició 20 d’un rànquing de 165 països dominats pels països nòrdics. Dels 17 ODS Espanya està molt malament en tres: “Fam zero”, “acció climàtica” i “utilització de la terra”. Dels 14 ODS restants, sis estan sota l’epígraf repte major i vuit sota la idea que el repte persisteix. A Espanya encara cap ODS ha estat assolit. Malauradament, la fràgil governança d’Espanya, i també de Catalunya, no permet gaire treballar en el llarg termini. Els ODS també ens ajuden a reivindicar una governabilitat tranquil·la, no d’enfrontament continu, el planeta necessita cures intensives. En una democràcia moderna, els partits polítics podrien agafar els ODS i actuar conjuntament en el seu assoliment.
Ara bé, no llençaríem mai els ODS a la paperera. Ens agradaria reivindicar que encara existeix l’espai perquè fent feina i col·laborar tots plegats puguem gaudir d’un bon futur.
Cal, però, molta innovació i canvis radicals, com els que proposen les companyes de la Càtedra d’Agroecologia i Sistemes Alimentaris de la UVic-UCC al parlar en aquest reportatge de l’ODS 2: fam zero. Ens expliquen que actuant des del model de sobirania alimentària cal construir sistemes agroalimentaris locals, que “reterritorialitzin” la producció i que fomentem el consum local. Segurament caldria fer aquesta mateixa reflexió per cadascun dels ODS.
El que sí que està clar és que després de sis anys els ODS demanen molta més valentia, col·laboració i innovació. Que les persones amb responsabilitat política i empresarial deixin de pensar d’una forma egocentrista i comencin a practicar l’ecocentrisme. I aquí, a les nostres comarques, superar la fantasia del totxo-càrnies-turisme. Començar a reduir la “insostenibilitat” i crear sostenibilitat.