Amb els 'xistes' passa com amb les notícies. A vegades el que fa riure als joves no agrada als grans. L'humor i la informació tenen un biaix generacional

Les inacabables sobretaules dels àpats de Nadal són un festival. Un dels meus moments preferits és quan només d’insistir una mica tot quisqui s’anima a explicar xistes, el riure d’un contagia el de l’altre i, al final, tothom es creu que pot ser l’Eugenio. Però existeixen dues certeses: d’Eugenio només n’hi ha un i la majoria de xistes són dolents. El meu germà diu que si s’expliquen amb accent andalús els dolents es converteixen en bons; la meva cunyada, andalusa, sosté que els bons són els que s’expliquen amb accent català. El de la monja amb una bossa que puja en un autobús a rebentar de passatgers, explicat amb accent andalús o amb accent català, sempre té un efecte dispar. Fa així: la monja, enmig del passadís del bus ple a vessar, suplica: “Altanto amb els ous, si us plau! altanto amb els ous!”. Fins que un passatger, a qui li sembla una imprudència per part de la monja haver-se enfilat en un bus tan concorregut patint per la fràgil mercaderia que duu, li diu: “Però hermana, a qui se li acudeix pujar a l’autobús ple de gent amb una bossa d’ous?”. I ella li respon: “No són ous, són agulles. Per això l’aviso...”. Alguns s’hi tronxen; altres, impassibles. I és que l’humor, amb independència de l’accent, té molts biaixos. Un és el generacional. El que fa gràcia als joves sovint no fa gràcia als grans. Al meu pare li agradaven les pel·lis de l’Esteso i en Pajares; els meus fills no les mirarien mai. Passa amb l’humor i passa, també, amb les notícies. L’humor i les notícies, en el fons, no són gaire res més que mecanismes de comprensió de la realitat. I, de realitats, n’hi ha de molt diverses. Com diverses som les persones. Per això hi ha mercat per a notícies de tot tipus: dels peixos de l’ordre dels tetraodontiformes, del trànsit a la ronda nord en sentit Besós, del fitxatge del brasiler Vitor Roque pel Barça o dels avenços clínics en el camp de l’anisometropia. Aquest concepte, el de l’anisometropia, m’interessa. L’utilitzen els optometristes i fa referència a la vista. Indica un grau diferent de visió amb cada ull. Amb un s’hi veu més que amb l’altre. Veure-hi més és, també, una manera de veure-hi diferent. Això, i aquí volia arribar, és el que passa amb els xistes i amb les notícies. Que cadascú els/les veu a la seva manera. Precisament per aquest motiu a l’hora de fer el resum de l’any a EL 9 NOU hem volgut fer un exercici nou. La tria de les notícies no l’hem feta els periodistes, sinó els lectors. L’any passat vam encarregar a un grup de joves que escollissin les més rellevants; aquest any hem repetit l’operació, però donant-hi una volta més. En comptes d’encomanar-ho als joves ho hem encarregat a gent gran. Hi ha temes en què coincideixen i altres en què no. Aquesta diversitat, marcada per la perspectiva de l’edat, és una riquesa. Es constata que alguns dels interessos de les persones grans són diferents dels de la gent jove. Vindria a ser l’efecte anisometropia aplicat a les notícies. I és que les notícies, amb el pas del temps, sempre es veuen amb una altra perspectiva. Això és una obvietat. El que en un moment podia semblar normal en un altre ruboritza. La societat avança. El sentit de les paraules canvia. El context modifica la percepció. Hi ha una portada d’EL 9 NOU de l’any 1984 en què es fa un clam a favor de l’educació inclusiva. És en positiu, però diu: “Cal integrar el subnormal”. Avui a ningú se li acudiria expressar-ho en aquests termes. Prendre’n consciència és la prova que les societats avancen. Les notícies són una eina. Una manera de mirar. I mirar és posar en acció les pròpies idees sobre la realitat. Per això la tria de les notícies és diferent si l’elecció la fan persones joves amb una vida per viure o persones grans amb una vida viscuda. L’experiència és un filtre. Carme Martínez, que ha participat a fer la tria del resum de l’any, recorda que a Vic es va fer un musical del Petit Príncep i diu que “m’hauria agradat trobar la notícia a la portada d’EL 9 NOU”. No hi era. Aquell dia, entre d’altres, a la portada hi havia la Fira Joc Joc de Tona, les històries de dones al cinema de muntanya de Torelló i la tràgica mort d’un veí de Manlleu en un accident de moto. Aquesta última és de les notícies que mai ens agradaria haver de publicar. I, en contra del que se sol dir, les males notícies no les sobredimensionem. Malauradament, se sobredimensionen soles. Per això el que sovint hem de fer és just el contrari: dimensionar les bones perquè tinguin l’espai just que les justifiqui. No més. Només el just. Aquest punt d’equilibri, sempre opinable, és el que haurem de buscar en un 2024 carregat d’incerteses: la guerra, els preus, la sequera... Molts fronts oberts. Per això l’actualitat, presentada a través de notícies, s’ha de garbellar per explicar el món i per provar d’entendre’l. En aquesta missió, el periodisme de proximitat d’EL 9 NOU, en la mesura que els lectors són els protagonistes de les notícies, ens obliga a apujar el llistó del rigor. Aquest fet no impedeix que, davant d’una portada, uns ho vegin així i altres ho vegin aixà. Tothom té capacitat de pensar i de pensar diferent. Per això és lògic que hi hagi qui prefereixi unes notícies a unes altres i a qui no li faci gràcia el xiste dels ous de la monja. L’humor i les notícies no són tan diferents. I sempre tenen cops amagats. Eren agulles.

Amb els 'xistes' passa com amb les notícies. A vegades el que fa riure als joves no agrada als grans. L'humor i la informació tenen un biaix generacional

Els ous de la monja