Els Pactes de la Moncloa (1977)
Que la gestió del coronavirus és “un desastre sin paliativos”, en expressió d’aquell rei comissionista a Newsweek (1976) abans d’acomiadar Arias Navarro, ho demostren, com a mínim, tres fets detonants: 1) segons l’OMS, Espanya és el segon país del món amb més casos de contagiats, només superat pels Estats Units, i el segon també amb més morts, després d’Itàlia: les xifres són greus per elles mateixes i augmenten la gravetat si es comparen els habitants; 2) el regal de 15 milions d’euros –quinze!– a les dues empreses de televisió privades “de ámbito estatal” Atressmedia i Mediaset (entre altres, Antena 3, La Sexta, Quatro i Tele 5), amb beneficis multimilionaris de 118 i 211 milions d’euros el 2019: per què afavoreix aquestes teles i no empreses necessitades, o els autònoms? Perquè li siguin servils, que no critiquin la seva mala gestió; no sé de cap altre estat amb regals així; i 3) l’intent d’uns nous Pactes de la Moncloa per tapar aquesta gestió i repartir la culpa entre tots, una culpa enterament seva perquè va retirar les competències a tothom i per no seguir les recomanacions ni de l’OMS ni del president Torra. A més, avui els acords s’han de pactar a les Corts, no un grupet de persones: ja hi ha una constitució vigent, no com l’any 1977.
M’atreveixo a resumir la situació de 1977. Una primera constatació: s’han escrit en tots els idiomes milers de llibres sobre les transicions polítiques de Grècia i Portugal (1974) i Espanya (1976), contradictoris sobre Espanya, primer ditiràmbics i reticents a mesura que s’ha investigat a fons; s’han escrit centenars de llibres sobre el cop d’estat del 23-F, bona part dels quals, sobre fonts fiables, hi involucren aquell rei. En canvi, s’ha escrit poquíssim sobre els Pactes de la Moncloa, mitificats, però poc reeixits.
Quina era la situació política i econòmica d’Espanya el 1977? Dramàtica. En resum, com ho explicà Adolfo Suárez (1980): “Yo los alejaba del peligro de una confrontación… No me apoyaban por ilusiones y anhelos de libertades, sino por miedo”. Sí, fou un procés (i una restauració monàrquica!) conduït sobre la por: por als franquistes, no sols als militars, sinó als de les estructures de l’estat, la casta, la judicatura, la policia, els mitjans de comunicació: Franco havia mort al llit i “todo estaba atado y bien atado”. I en economia el món de grans empreses, ben acomodat sota el franquisme, apuntava amb timidesa per la democràcia a causa del reclam de la CEE, però no incomodava el règim: el periodista falangista Luis M. Ansón es reunia sovint amb empresaris, entre ells Carlos Ferrer Salat, fundador de la CEOE; els sindicats prohibits –no el franquista– es movien entre reivindicacions de tota mena i actituds que duien a reclamar tancament d’empreses i a mobilitzar vagues prohibides (3.156 el 1975, any de la mort del dictador) combatudes amb dura repressió policial: presó, morts. Tanmateix, també hi havia il·lusió: la gent, no només el jovent, canviava els valors vitals, humans, polítics, socials, culturals, anhelava no sols llibertat política sinó un canvi en la manera de viure, tan bàsic com poder sortir a l’estranger sense pegues. I a la vegada es vivien anys de Guerra Freda –freda, però guerra–, i d’aquí l’acusació (1974) del secretari d’Estat dels EUA, Henry Kissinger, a Mario Soares de ser un Kerensky: “No ho vull ser”, replicà el portuguès, i Kissinger: “Kerensky tampoc no ho volia”.
I a Catalunya al costat de massives manifestacions promogudes per l’Assemblea i de reivindicacions per la Generalitat –“llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”–, tingueren lloc les dues úniques ruptures en tot el procés: la constitució de l’Assemblea de Parlamentaris (juny 1977), que alarmà el gobierno, i els viatges del president Tarradellas a Madrid (juny-juliol 1977) per contrarestar-la.
L’atur creixent, la inflació galopant, els civils franquistes amenaçant pels carrers i matant, igual que ETA i el GRAPO, els militars conspirant, per exemple la “reunió de Xàtiva” (setembre de 1977) dirigida pels generals De Santiago i Milans del Bosch, que exigien la dimissió de Suárez, amb una monarquia que, com explicà (2013) Fernando Ónega, cap de premsa de Suárez: “Tenía apenas un 12% de aceptación social y… a los jóvenes del Frente de Juventudes se les formaba con cánticos como ‘no queremos, no / reyes idiotas, no / que no sepan gobernar”. Governar per ells volia dir dictadura. S’imposaven, doncs, els consensos, i l’equip del gobierno de Suárez va tenir la pensada dels Pactes de la Moncloa (25 d’octubre de 1977), precedits de la llei d’Amnistia (deu dies abans), i culminats amb la Constitució (1978), consensos sobre el passat (que va beneficiar sobretot els franquistes), sobre el present i sobre el futur.
El present va fer fallida. Per començar, no van signar els Pactes de la Moncloa alguns representants empresarials ni sindicals (ho acabaren fent més tard sota pressions, no la CNT) i Manuel Fraga tan sols la part econòmica, la dura, no la política.
I després? Ja durant els debats de la Constitució els militars van exhibir pistoles sobre la taula, enviaren sobres tancats a alguns ponents amb el redactat d’articles, i es feren famosos “els sorolls de sabres”: de mostra, la fallida Operació Galàxia (novembre de 1978). L’atur oficial se situà al 16,5%, la inflació es disparà amb hipoteques al 20% d’interès (que jo mateix n’havia inscrit al Registre de la Propietat de Vic), els sous pujaren menys que la inflació, la pesseta es devaluà un 10% l’any 1980, augmentaren les víctimes d’atemptats terroristes de l’extrema dreta i d’ETA i el Grapo. Tot de mal borràs enmig d’una segona crisi del petroli, i el ministre Fuentes Quintana, el mentor/director dels Pactes, dimití quatre mesos després, mentre PSOE i AP anhelaven el lloc de Suárez, que presentà la dimissió pel gener de 1981 i al mes següent esclatà el cop d’estat del 23-F, conxorxat de feia mesos.
De què li van servir a Adolfo Suárez els Pactes de la Moncloa, previs a la Constitució? Ni els efectes positius el van salvar. Els aprofitats foren PSOE i AP/PP. Avui, doncs, encara que les circumstàncies són ben diferents, Pedro Sánchez faria bé de rumiar-hi. A El 18è de Brumari de Lluís Napoleó, que vaig llegir d’estudiant, Marx va escriure que “la història es repeteix dues vegades, la primera com a tragèdia, la segona com a farsa”.
Aprofito per reiterar tot l’agraïment i el màxim respecte al personal sanitari i de serveis en la difícil situació present.