Els parents pobres
Els cargols mereixen més consideració. Encara que el final de la primavera anticipi un inici d’estiu tòrrid, les abundants pluges de l’arrencada d’any han creat les condicions òptimes perquè n’apareguin a tot arreu. Emparentats amb les cloïsses, els musclos i les ostres, els cargols, com passa amb els tiets de lluny a les fotos dels casaments, sempre queden en un segon pla. Injustament, potser. Perquè atresoren múltiples virtuts: no tenen problemes d’habitatge -viatgen amb la rulot a coll-, si a l’hivern van mal dades es tanquen a casa per deixar passar dies, setmanes o mesos, i quan s’han de desplaçar gasten poquíssima energia. Els cargols són com els autònoms: s’espavilen.
Ara bé, generen disparitat d’opinions. Els meus amics de Lleida, que se’ls mengen a cabassats, els adoren. La meva tieta Dolors, en canvi, no els pot veure: se li mengen les carbassoneres. És a dir, o te’ls menges o se t’ho mengen. Tot va de teca. La meva relació amb els cargols, però, no és gastronòmica. Ve d’enllà. De nano vaig guanyar una cursa de cargols a Taradell. O més ben dit, un meu cargol va guanyar-la. El mèrit no va ser meu, sinó seu. A mi només em van donar el trofeu. El vaig tenir exposat al menjador de casa durant temps tot i l’opinió contrària de la meva mare, partidària de guardar-lo, un eufemisme per fer-me’l desaparèixer embalatjat en alguna caixa de records.
I parlant de records, tinc present que per celebrar el triomf em van comprar un cucurutxo de vainilla a Can Crespi. De dues boles. El premi, trofeu més gelat, potser era exagerat. Perquè no és que el meu cargol fos especialment veloç, sinó que els altres anaven de tort. És allò del borni al país dels cecs. Però, vist amb ulls d’avui, l’episodi podria ser un elogi a la lentitud. Ara que tot va de pressa potser cal reivindicar el mètode cargol. Que avança a poc a poc, però en la direcció correcta. Aquest, més que la velocitat, és la fórmula de l’èxit. I ho recordo a propòsit de la llei de reducció de la jornada laboral. L’executiu espanyol hi ha donat llum verda perquè es tramiti al Congrés, on ara mateix no existeix una majoria favorable per aprovar-la. La llei, però, va en la bona direcció. Per aquest motiu, tard o d’hora tirarà endavant. Els signes dels temps condueixen cap aquí.
L’impacte de la digitalització, amb la intel·ligència artificial com a punta de llança, posarà de cap per avall les relacions laborals. D’això tothom n’és conscient. Els sindicats empenyen perquè es redueixin les hores de treball; la patronal hi posa pegues. La pregunta del milió: si es treballa menys i es cobra igual, qui es fa càrrec de la diferència? La tesi teòrica és que la productivitat ho resoldrà. A la pràctica, segurament la resposta serà el camí del mig: una part anirà a compte dels beneficis empresarials i una altra, i aquí hi ha la trampa, dels assalariats. Si les empreses, que pagaran igual per menys hores de feina, apugen els preus dels seus productes per no perdre marge de negoci la inflació castigarà les butxaques dels treballadors. Aquesta és la trampa del triler.
Salvar-la sense lesionar els de sempre és un repte difícil. Però també ho és l’ús correcte dels pronoms febles, fer obres a la Meridiana o administrar la vacuna de l’herpes zòster que, a més, pot tenir efectes secundaris. I un d’escurçar la jornada laboral potser serà l’allargament de l’edat de jubilació. El que et donen per un cantó t’ho treuen per l’altre. És com mirar la tele amb una manta. Si l’estires amunt, destapes els peus. I viceversa. La pasta, diuen, no dona per cobrir-ho tot. Fa poc, Dinamarca ha aprovat incrementar l’edat legal de jubilació fins als 70 anys. Serà d’aplicació generalitzada el 2040. Aquesta és la tendència. Els nòrdics són mirall.
Ara bé, l’argument econòmic no necessàriament ha de ser definitiu. Els partidaris de gestionar l’administració com una empresa ho arreglen tot dient que no hi ha calés per a tot, però governs i empreses tenen propòsits diferents. L’èxit de les empreses, i les start-ups principalment, passa per donar respostes ràpides amb rendibilitat per als inversors a problemes generalment acotats. Les administracions, en canvi, han d’afrontar reptes com la pobresa, el canvi climàtic o la crisi energètica que requereixen un abordatge des de molts flancs, exigeixen planificació i una lògica de llarg termini. És un plantejament oposat al del benefici immediat. Per això, davant de problemes complexos toca valorar els cargols que com el meu en aquella cursa de Taradell, encara que fos a poc a poc, va guanyar perquè avançava en la bona direcció. Els cargols tenen menys glamur que les ostres, en són els parents pobres, però potser ens indiquen quin és el camí correcte. I deixen rastre. Aprofitem-ho.