És dur descobrir que a vegades els progenitors no en sabem prou a l'hora de posar límits als fills

Si l’Estat no regulés certes coses hi ha coses que no es regularien. Coses importants relacionades amb els fills. Coses-coses. No ens enganyem: els pares sovint fem el que podem i la majoria de vegades no en tenim ni idea. Per no dir sempre. I de les coses que n’hauríem de tenir idea, perquè són grans coses: coses-coses ens fa com por de posar-nos-hi de veritat. Ei: segur que tu no, i tu has estat una mare o un pare que ha aconseguit que totes les coses que havien de tenir sentit en tinguessin. Has aconseguit que anessin a dormir a una hora decent, que sopessin sempre verdura, que la fruita sigui el seu aperitiu preferit, que els deures sempre estiguin fets, que les hores dedicades a televisió i pantalla siguin les mínimes i que, evidentment, quan surten amb els col·legues no beguin ni facin botellón. A més, n’estic segura que es renten cada dia les dents, no han suspès ni una assignatura i paren cada dia la taula. Si és així, et felicito però has de reconèixer que ets una rara avis. La major part de mares i pares sobrevivim. Per no barallar-nos amb ells parem la taula, els donem nuggets al forn perquè el sopar sigui fàcil i lleuger i si s’han aviciat a les pantalles, mira, potser que ho tolerem. Ho tolerem perquè nosaltres també estem enganxats a les pantalles. Aquella generació que va tenir el mòbil amb 17, 18, 20 anys i que no va tenir xarxes socials fins quan en tenia 30. Nosaltres, que ens agraden tant els vídeos de cuina i de gent anant per la muntanya o muntant mobles, som els que hem d’explicar als nostres fills que això de la tecnologia s’ha de regular. I és cert, s’ha de fer perquè la tecnologia sense control és nociva no només per la pornografia salvatge que es pot veure sense restriccions sinó també per la increïble quantitat de continguts sobre expectatives de vida que es mengen cada dia els nostres joves i els aboquen a la decepció. I quan dic joves estic parlant de nens de 8, 10, 12, 14 i 16 anys. Perquè segur que no és el teu cas i el teu fill no va tenir mòbils fins passat els 15. Però hi ha nanos que en tenen 7 i 8 anys i aquests nanos tenen accés a tot, i per això l’Estat ha de fer de pares i ens ha de dir a quina edat poden conduir, a quina edat poden veure alcohol, a quina edat poden decidir sobre el propi cos i sí, també, a quina edat poden accedir a la tecnologia, perquè els pares a vegades no en sabem prou. I com que no en sabem hem de deixar que l’Estat ho decideixi per nosaltres. Crec que és tan dur com descobrir que els reis són els pares. Aquí el joc de paraules. És clar, els pares són l’Estat i amb això sort en tindrem. De si serem a temps d’arreglar el desastre que hem permès ja en parlarem un altre dia. Ara, mares i pares, callem.

És dur descobrir que a vegades els progenitors no en sabem prou a l'hora de posar límits als fills

Els pares són l’Estat