Millors condicions de treball suposaria millorar la predisposició cap a la feina, la salut dels treballadors amb la consegüent reducció de les baixes per malaltia i l’absentisme

La negociació sobre la reducció de la jornada laboral, encara en marxa, té sobre la taula arguments més apriorístics que empírics. Dit d’una altra manera, en el debat preval la ideologia per damunt de les dades. Com que s’han donat poques oportunitats per explorar si els arguments a favor i en contra es corresponen amb els resultats es fa veritablement complicat disposar d’una opinió fonamentada sobre si els beneficis superen els perjudicis o a l’inrevés. Ara mateix, la negociació es fa sobre la base de la proposta del govern. De les actuals 40 hores setmanals com a topall de temps de treball, es planteja una reducció que portaria en una primera fase a reduir el màxim a 38,5 hores i passar, finalment, a les 37,5 hores. En tots els casos, sense reduir salaris. El govern volia que les 38,5 hores ja s’apliquessin aquest any i que s’arribés a les 37,5 l’any vinent. Amb les converses encara obertes i amb la voluntat que la patronal no acabi quedant fora de decisions sobre el mercat de treball com ha fet en altres casos (com la revisió del salari mínim interprofessional), es pot acabar alterant el calendari, però difícilment s’alterarà la decisió del Ministeri de Treball. L’argument central per reduir la jornada és que treballar menys hores suposa una millora en la qualitat de vida dels assalariats. Millors condicions de treball suposaria millorar la predisposició cap a la feina, la salut dels treballadors amb la consegüent reducció de les baixes per malaltia i l’absentisme. També seria un reclam per retenir els treballadors i els seus coneixements. Si bé és cert que el presencialisme és encara un valor en els entorns laborals català i espanyol, no es pot concloure establir que més hores de feina suposi més producció. De fet, amb un topall de 40 hores setmanals com l’actual no es pot dir que l’Estat espanyol sigui, precisament, un líder en productivitat. La intuïció portaria a concloure que si es treballen menys hores i s’aconsegueix produir el mateix la productivitat s’incrementaria. Però com que no s’han fet proves prèvies, no s’ha pogut establir si, efectivament, es pot produir el mateix en menys hores. Sí que hi ha com a mínim una dada empírica: als països més productius es treballa durant menys hores. La trajectòria històrica del món laboral indica que el món ha seguit creixent encara que s’hagin reduït les hores de feina. No ha estat només, tot i que també hi ha contribuït, que els treballadors mateixos hagin fet valer en cada moment el seu dret a tenir una vida més enllà de la feina. Els avenços tecnològics han estat també un motor per aconseguir més productivitat. El que no s’indica és si la reducció d’hores de feina es va produir abans o després de guanyar productivitat. Surten a escena, de nou, l’ou i la gallina. No se sap què va ser abans. Respecte de la reducció de jornada, hi ha una anàlisi interessant del centre d’estudis del BBVA. Explica fins a quin punt han baixat les hores treballades. De les 3.000 hores anuals de finals del segle XIX s’ha passat, a les economies avançades, a 1.600. La seqüència s’observa en els països que formen part de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) durant els últims 60 anys. Al temps que ha avançat el PIB per persona ocupada, han baixat les hores treballades anualment. La relació és d’un 3% d’hores menys per cada 10% d’augment de la productivitat. Aquestes variables estan correlacionades perquè, a mesura que el progrés tècnic permet produir més i millor, cal dedicar menys hores a treballar. Com que els salaris són iguals o millors, les rendes es mantenen i es guanya en demanda de béns, de serveis i de lleure. Generalment, és fruit d’un pacte entre treballadors i empreses sobre quina part dels guanys de productivitat es dediquen a salaris, i quina a reduir el temps de feina. Això seria una part de la història, perquè en molts països, i l’Estat espanyol n’és un, una part molt significativa d’aquestes millores ha quedat més reflectida en els beneficis de les empreses i el repartiment de dividends. En tot cas, i seguint amb l’estudi del BBVA, l’efecte de la reducció de jornada es considera més desfavorable quan aquesta ve imposada per un canvi regulatori que no es basa en cap evidència de millores en la productivitat. El risc és que es produeixi un augment en el cost laboral que les empreses tindrien la temptació de traslladar als preus dels seus béns o serveis. L’estimació del BBVA és que la reducció de la jornada laboral implicaria un 53% d’assalariats que actualment treballen per sobre de les 37,5 hores. Reduir la jornada a aquest contingent de persones implicaria reduir el total d’hores treballades a l’Estat en un 5,5% i els costos laborals d’aplicar-ho tindrien un impacte equivalent a l’1,5% del PIB. En definitiva, el que ve a dir el BBVA és que es calibri bé si primer va l’ou d’un augment de la productivitat per reduir la jornada o la gallina d’una reducció de jornada com a pas previ a guanyar una incerta productivitat. Naturalment, els governs tenen la legitimitat d’avançar en la seva agenda política. Però en aquest cas haurien estat més preferibles les evidències que les opinions. Seria desitjable disposar de proves prèvies per comprovar fins a quin punt és la reducció horària la que beneficia la productivitat, o bé ha de ser basant-se en la certesa que s’està guanyant productivitat que es pot procedir a treballar menys hores. I, tot plegat, buscant que el consens entre les parts sigui més una realitat que un discurs. Perquè si reduir la jornada és un objectiu compartit, la via per aconseguir-ho també hauria de ser compartida.

Millors condicions de treball suposaria millorar la predisposició cap a la feina, la salut dels treballadors amb la consegüent reducció de les baixes per malaltia i l’absentisme

Els parquets | Debat horari