Si no hi ha una nova moratòria, extrem bastant impensable amb tan pocs dies per davant perquè venci l’última que havia decretat el govern a finals de l’any passat, les empreses amb més dificultat es veuran empeses a portar els llibres al jutjat i demanar un concurs que, tot i els retocs legislatius per evitar-ho, acostuma a ser l’avantsala de la liquidació i de l’extinció de la societat

La fi de la moratòria concursal arriba aquest 30 de juny i tot apunta que les profecies d’una allau de concursos de creditors als jutjats s’acabarà materialitzant. La moratòria és una de les mesures que es van plantejar durant l’estat d’alarma de 2020 i que, de pròrroga en pròrroga, ha arribat fins a aquest juny de 2022. Més de dos anys que havien convertit aquesta eina, necessària quan es va idear, en un artefacte desgastat que ha permès una certa confortabilitat a negocis amb solvència qüestionable. Si no hi ha una nova moratòria, extrem bastant impensable amb tan pocs dies per davant perquè venci l’última que havia decretat el govern a finals de l’any passat, les empreses amb més dificultat es veuran empeses a portar els llibres al jutjat i demanar un concurs que, tot i els retocs legislatius per evitar-ho, acostuma a ser l’avantsala de la liquidació i de l’extinció de la societat. Que el calendari de l’última moratòria s’esgoti significa que aquelles empreses que no estiguin en disposició d’atendre els deutes pendents estaran forçades a presentar un concurs si els seus administradors no es volen veure abocats a una situació en la qual haurien de respondre als deutes de la societat mercantil amb el seu patrimoni personal. Al principi de la pandèmia, amb confinaments forçosos, era lògic pensar que la impossibilitat de desenvolupar l’activitat amb normalitat provocaria tensions en empreses de tot tipus. Després de dos anys, els problemes financers de les empreses ja no serien conjunturals (derivats directament de la pandèmia) sinó estructurals. I els problemes estructurals tenen solucions més complexes que un ajornament permanent de l’obligatorietat de posar ordre als deutes amb concursos de creditors. Les empreses amb dificultats són moltes i molt probablement hi hagi una causa per a cada empresa, però no és sobrer recordar que ja des d’abans de la crisi de la pandèmia hi havia detectat un problema amb companyies que no arriben a generar prou recursos no ja per obtenir beneficis sinó ni tan sols per pagar els deutes i, en casos extrems, ni per pagar els interessos dels deutes. Aquestes són les anomenades empreses zombies i el seu nombre varia en funció de qui sigui l’autor de l’estudi que les quantifica. En tot cas, la forquilla estaria entre el 7% i el 10% del total d’empreses amb més de deu anys d’existència (aquesta antiguitat és el barem tècnic a partir del qual es fan les valoracions). A tot l’Estat superarien les 45.000 i a Catalunya unes 8.000. Per saber si són moltes o poques, es poden establir comparatives: a Europa el percentatge voreja el 4%. Empreses que només poden seguir vives amb la respiració assistida de més deute sobre el deute que tenen acumulat no tenen oportunitat d’invertir per guanyar valor i generar més activitat i obliguen els bancs a mantenir obertes línies de crèdit que podrien destinar a altres companyies que sí que tenen projectes per avançar. Són un mal negoci general. Si a aquestes empreses se’ls afegeixen d’altres que han caigut en aquesta situació per circumstàncies sobrevingudes i deixen de tenir el matalàs d’una moratòria concursal no es fa difícil entreveure que els concursos s’incrementaran. Les empreses zombies són difícils de salvar, però per a les empreses que tenen situacions sobrevingudes, i que podrien tenir viabilitat, el concurs de creditors tal com està plantejat fins ara no ha estat una via de salvació. De nou, els percentatges varien segons l’estudi, però les xifres més habituals assenyalen que la supervivència d’empreses en concurs de creditors no supera en cap cas el 10%. Les vies alternatives, que preveuen una venda de la unitat productiva per a empreses amb més potencial financer amb l’objectiu que es preservin tant l’activitat com el màxim de llocs de treball possible, no deixen de ser mesures pal·liatives amb un recorregut encara limitat. Per això s’està tramitant una modificació de la llei concursal (aquesta tramitació era la que justificava la moratòria, però tampoc no s’ha arribat a temps). Caldrà veure el resultat final d’aquesta tramitació, que es preveu per d’aquí a poques setmanes, per si és un instrument útil per evitar que el concurs sigui l’avantsala del tancament. En tot cas, l’existència d’empreses tan fortament endeutades que arriben a no tenir capacitat per pagar els deutes o fins i tot els interessos obre una altra reflexió sobre l’elevat endeutament general de l’economia, la privada i també la pública. “Dormim sota un matalàs de deute”, alertava després de la crisi financera i abans de la pandèmica el llavors degà del Col·legi d’Economistes, Joan B. Casas. Des de llavors, el matalàs s’ha fet més gruixut i els esforços de particulars, empreses i, el més preocupant, estats per pagar els deutes augmenta. I augmentarà més perquè els tipus d’interès pugen. L’economista Hyman Minsky tenia conceptualitzades determinades fases per definir el deute: una en el qual tothom paga amb normalitat –estabilitat–, una en el qual l’endeutat pot pagar els interessos, però no el deute original –especulació– i un tercer en el qual no es poden pagar ni els interessos –moment Ponzi, un estafador del moment–. De la fase Ponzi se’n deriva el moment Minski. Ve a ser aquell moment en què els dibuixos animats pinten un personatge que està a punt de caure al precipici i que intenta córrer en l’aire abans que la gravetat compleixi la seva llei. El 2008 molts van rellegir Minsky. El 2022 també es rellegirà Minsky?

Els parquets | Deutes i moratòries