Set anys han hagut de passar per tornar a casa a la plaça de Sant Roc de Sabadell, allà on hi havia tres símbols de la ciutat, el mateix banc, el primer Viena i l’ajuntament

El Banc Sabadell ha representat la paràbola del fill pròdig en versió financera. Set anys han hagut de passar per tornar a casa a la plaça de Sant Roc de Sabadell, allà on hi havia tres símbols de la ciutat, el mateix banc, el primer Viena i l’ajuntament. Estava trista, la plaça, sense la seu del banc que li va manllevar el nom i el va rebregar fins a convertir-lo en una pura marca, amb el local del primer Viena tancat per fer entrepans només uns metres més enllà en un edifici de despersonalitzada imatge corporativa, i un ajuntament que està trigant una pila d’anys a recuperar-se dels perniciosos efectes del bustisme. El fill pròdig ha tornat i ha desencadenat un reguitzell de reaccions que són la més pura constatació que si hi ha coses immutables, entre aquestes no hi ha les opinions. S’ha demostrat que en la classe política, i també en la periodística, la capacitat de dir una cosa i exactament la contrària segons bufi el vent faria avergonyir les generacions futures. El Banc Sabadell va donar el tret de sortida a una onada de canvis de seu social quan, el 2017, planava la incertesa sobre el camí que prendria la voluntat independentista catalana i les decisions del govern després del referèndum de l’1 d’octubre. Al banc se li estaven escapant dipòsits per valor de milers de milions d’euros. En el millor dels casos el motiu era la preocupació per si la independència comportaria la pèrdua de la condició de Catalunya com a membre de la Unió Europea i els diners custodiats en un banc català quedarien exposats. En el pitjor dels casos, el motiu era una explosió de catalanofòbia que cobrava factura a una entitat que no estava precisament caracteritzada per una adhesió a la causa sobiranista. L’entitat vallesana va argumentar aquell 2017 que necessitava seguretat jurídica, i la fuita de dipòsits hi ajudava més aviat poc. Cames ajudeu-me va decidir portar la seu a Alacant, on uns anys abans havia adquirit la Caixa d’Estalvis Mediterrània. El Banc Sabadell va marcar el camí per a milers d’empreses que, amb el foc atiat pel govern de llavors, que era del PP, amb un canvi legislatiu que facilitava els trasllats, van decidir portar el domicili social fora de Catalunya. Què es deia llavors? No cal furgar gaire en l’hemeroteca per trobar veritables perles. Fins i tot alguns oportunistes van arribar a dir que estava marxant de Catalunya un 42% del PIB. Passats set anys, s’ha pogut comprovar com, mal que ve, el PIB ha resistit. Els efectes no han estat insalvables, tot i que tampoc es pot dir que no n’hi hagi hagut. Sense anar gaire més lluny, es pot esmentar que el mateix Banc Sabadell ha creat a Alacant estructures com el centre de competències tecnològiques, que costa dissociar d’una voluntat de congraciar-se amb la ciutat i la comunitat que els ha acollit set anys, però que bé es podria haver situat a Sant Cugat. Suposicions a banda, hi ha aspectes, encara que de vegades siguin purament estadístics, que han influït en l’evolució econòmica. Si més no, han pogut distorsionar lectures. Un exemple és el vinculat a exportacions de productes o serveis. En molts casos, el valor de les exportacions s’atribueix a la societat capçalera, que en aquest cas té la seu apartada del centre productiu. Si bé el producte o servei s’ha fet a Catalunya, el que compta com a aportació de valor afegit s’atribueix a la societat capçalera i, per tant, computa allà on hi ha la seu. Passats set anys, la situació ha canviat de banda. 180 graus, en el cas del Banc Sabadell (i algunes abans, que no van tenir el soroll mediàtic que es donava a qualsevol gran empresa, mitjana empresa, petita empresa, microempresa o xiringuito que fixés el domicili social fora de Catalunya). Va aparèixer el cas del grup Molins fa uns mesos, però va tenir més ressò a Catalunya que a Madrid. O el de laboratoris Ordesa, que ha tornat des d’Osca. No se sent a parlar de les greus pèrdues que comportarà per a les comunitats que perden les seus d’aquestes empreses. En canvi, sí que hi ha retrets a l’oportunitat política del moviment. Quants titulars hi ha hagut que vinculen el retorn del Sabadell amb l’OPA del BBVA i la voluntat de trobar el favor dels governs socialistes espanyol i català per tenir ajuda per aturar-la? Fa set anys, la decisió va ser, naturalment, també política, però, Ebre enllà, no es van sentir retrets a la càrrega política del moment. També, Ebre enllà, ben pocs comentaris s’estan emetent sobre l’impacte econòmic a les regions que puguin veure’s afectades pel potencial retorn de seus. I a aquesta banda de l’Ebre, el que fa set anys eren impactes mínims per a l’economia s’han convertit en grans alegries, com si la tornada del Banc Sabadell resolgués tots els desajustos de l’economia catalana, que no són pocs, per cert. Més aviat assenyala un estat d’ànim més positiu per al món empresarial. Un estat d’ànim positiu sempre és saludable, per descomptat, però no és la solució de tots els mals. El més probable és que ni la marxa de grans empreses fos la més gran de les desgràcies, ni que no tingués cap efecte. Només el temps podrà donar o treure raons als que consideren que, de la mateixa manera que el Banc Sabadell va donar el tret de sortida als canvis de seus socials fa set anys, també sigui ara la que marqui el camí del retorn per als milers d’empreses que van decidir fer les juntes d’accionistes Ebre enllà. En tot cas, la conclusió principal és que les crítiques a les decisions amb pòsit polític han de ser coherents, beneficiïn o no el punt de vista de cada un.

Set anys han hagut de passar per tornar a casa a la plaça de Sant Roc de Sabadell, allà on hi havia tres símbols de la ciutat, el mateix banc, el primer Viena i l’ajuntament

Els parquets | El fill pròdig financer